Feixistes per saturació

Postfaci inèdit per a la reedició de Se'n va un estrany (2023)

Temps Obert és, sense discussió possible, el gran cicle novel·lístic de Manuel de Pedrolo, i, tal com pot llegir-se en el volum d'entrevistes Pedrolo Perillós?, ell mateix el concebia com el seu llegat més important. L'autor va crear-hi una estructura potencialment infinita i del tot insòlita que val la pena recordar aquí. Temps Obert són onze novel·les dividides en dos blocs: el que l'autor anomenava «primer llibre» són les nou primeres novel·les del cicle; les dues següents marquen la forma que havia de prendre el «segon llibre», que Pedrolo va deixar inacabat. Si les nou novel·les del «primer llibre» parteixen d'un mateix bombardeig a la Barcelona de 1938 —i de com podria afectar a la vida d'un mateix home—, les dues últimes parteixen d'un mateix punt conflictiu de la primera obra del «primer llibre»: Cartes a Jones Street (TO10) i «Conjectures» de Daniel Bastida (TO11) sorgeixen totes dues d'Un camí amb Eva (TO1).

L'autor tenia al cap totes les derivacions possibles de les altres vuit novel·les del «primer llibre», i fins i tot l'esquema concret del que havia de ser el «tercer llibre» —que començaria a la novel·la número vint-i-vuit del cicle—, però es va aturar a l'onzena. La nostra comesa no és només recuperar el Temps Obert original, sinó reprendre el projecte de Pedrolo i acabar el «segon llibre» que l'autor tot just va començar. Temps Obert, per tant, queda reobert a partir d'ara, i serà continuat per vuit autors contemporanis que han entomat el repte, tal com Pedrolo somiava: «T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal...».

Les obres de Temps Obert van començar a publicar-se quan gairebé ja estaven totes escrites: Pedrolo va acabar la primera el 1963; l'última, el 1969. Les tres primeres van aparèixer en un únic volum editat per Llibres de Sinera, l'any 1968, i les següents es van publicar a Edicions 62 a la col·lecció «El Balancí», que va tancar el cicle l'any 1980, amb «Conjectures» de Daniel Bastida. Vuit anys després, a la reedició del 1988 d'Un camí amb Eva, a la col·lecció «El Cangur», també d'Edicions 62, trobem una nota dels editors que explica el següent: «Temps Obert […] fou brutalment mutilada per la censura franquista en publicar-se durant la dictadura. No és fins ara […] que els lectors tindran a les mans el text íntegre».

Aquelles edicions d'«El Cangur» permetien al lector llegir les novel·les íntegres, però no s'hi podia detectar què s'havia restaurat, quines parts dels textos originals de Pedrolo s'havien perdut en les primeres edicions. A Comanegra, per poder oferir al lector una mostra prou exemplar de l'esquilada que van patir aquestes novel·les, hem recuperat tot el cicle a partir de les dues versions existents: les censurades i les restaurades. Això ens ha permès localitzar tots aquells fragments que van aparèixer a les edicions publicades un cop mort el dictador, i ens ha donat una visió panoràmica de com treballava la censura franquista. A més a més, hem consultat els expedients de censura de les novel·les de Pedrolo de la càtedra Màrius Torres, tant aquells que autoritzaven les obres si se les retallava i modificava com aquells que directament en denegaven la publicació. Així doncs, amb aquesta feina feta, introduirem al postfaci de cada volum de Temps Obert una nota explicativa sobre quin tipus de censura va dur-se a terme en cadascun dels llibres i l'acompanyarem amb alguns dels exemples més significatius.

Als expedients de censura, els informes comencen amb una bateria de preguntes sobre el llibre que analitzen: «¿Ataca al Dogma?; ¿A la moral?; ¿A la Iglesia o a sus Ministros?; ¿Al régimen y a sus instituciones?; ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen?» i, finalment, «Los pasajes censurables, ¿califican el contenido total de la obra?». Seguidament trobem el «Resumen y criterio del lector» o «Otras observaciones», en què el censor explica l'argument de la novel·la, els perills que considera que aquesta conté i les mesures que cal prendre. La conseqüència d'això són diversos informes que dificultaven la publicació de qualsevol obra mínimament contrària al règim; vegem-ne el cas de la publicació de la primera trilogia, a Llibres de Sinera, l'any 1968. El 19 d'abril de 1965 pot llegir-se el següent, en un informe:

Esta novela de Pedrolo (que a lo mejor fue presentada anteriormente con otro título), a pesar de las muchas correcciones de detalle, señaladamente de descripciones obscenas, que ha debido hacer el mismo autor, se mantiene en el fondo, y también en muchas descripciones y diálogos, tan inmoral y antirreligiosa como antes; además de que, sobre todo en los dos primeros tomos, se manifiesta claramente contra el Régimen, como si el ejército del Este (sic) hubiera vencido y subyugado a Cataluña.— Por eso, es mi opinión que

NO PUEDE PUBLICARSE

L'any següent, a data de 8 de febrer de 1966, s'autoritza la publicació de la trilogia, «bastante corregida ya por el autor, como se puede apreciar», «previa tachadura de las frases subrayas en las páginas […]». I encara un últim informe, del 17 de gener de 1968, donarà l'autorització final a «esta novela, ya muy retocada por el autor con respecto a las pruebas anteriores que fueron informadas a su tiempo, [que] es en realidad una nueva manera de enfocar la picaresca barcelonesa [...]», sempre que, de nou, s'acceptin algunes supressions, en aquest cas, «los párrafos señalados a lápiz rojo [...] en los que se refleja la actitud del autor respecto al catalanismo». Aquesta primera publicació, que apareix als informes com a «primera trilogía», exemplifica les dificultats per esquivar la censura i els llargs períodes que transcorrien des que s'enviava una obra fins que es publicava. L'informe del 1966 es diferencia dels altres perquè el censor, encara que elogia l'obra —«nos da Pedrolo una semblanza de la vida barcelonesa de la inmediata posguerra, tan interesante literariamente como suele serlo la producción de este autor, ventajosamente conocido entre los catalanes»—, n'assenyala la «devoción nacionalista catalana con tendencia izquierdista, que distingue al autor», i classifica en tres grups «las lacras que Pedrolo señala expresa o tácitamente como características de la sociedad conformada por el Movimiento Nacional». D'aquesta manera, veiem una de les maneres a partir de les quals la censura s'apropava als textos: marginant fragments i dividint els paràgrafs de l'obra segons temàtiques. Els tres grups d'aquest informe són: «1. Vicios, abusos y crímenes políticos; 2. Corrupción moral, i 3. Coacción sobre el idioma (que viene a recaer en abuso político)».

Una darrera nota: el fet d'haver treballat amb dues edicions ens ha permès també veure quins altres canvis van aplicar-se, sobretot d'estil i segons criteri editorial, entre les primeres edicions i les restaurades. Quan ens ha semblat que la correcció de les reedicions no era prou justa, hem mantingut les formes originals. Per donar-ne només un parell d'exemples: hem decidit mantenir que la mare de Daniel, després d'una extirpació de ronyó, es va convertir «en una vella clocpiu», i no «en una vella malaltissa»; hem preferit no substituir «llapis de llavis» per «pintallavis» o expressions orals com «Fote-te'n, eh!» per «Com te'n fots!».

Se'n va un estrany

La segona novel·la de Temps Obert és una de les més crues de tot el cicle: després de la Guerra Civil, el pare de Daniel és detingut i engarjolat, i morirà a la presó tres mesos abans de sortir-ne; la mare, com a conseqüència de l'empresonament, s'introdueix al món de l'estraperlo per intentar tirar la família endavant. De la mateixa manera que a Un camí amb Eva, la relació entre els dos germans és freda, i comencen a distanciar-se quan Francesc, a diferència de Daniel, vol abandonar tan aviat com sigui possible l'estraperlo. Així doncs, les trafiques de Daniel en el mercat negre, que continuen després de la mort de la mare, són l'inici d'una vida de delinqüència deslligada de qualsevol tipus de moral. És per això que són molt recurrents en la novel·la la presència de la policia o les situacions de violència —física, sexual, psicològica, etc.—, i la causa primera de tot això és la realitat del moment històric que viuen els personatges. Aquesta realitat no és només la de l'època de guerra, sinó també la d'uns durs primers anys de postguerra; a Se'n va un estrany, els fets de la qual transcorren des del 1938 —el bombardeig— fins al 1958 —l'últim atracament de Daniel—, escrita el 1963, s'hi exposa un tipus de vida concreta de tots aquells anys i s'hi veu com els primers incideixen en els posteriors, aconseguint allò que el mateix Pedrolo cercava amb Temps Obert: «amples sectors de la nostra societat hi són descrits amb la intenció d'anar abraçant una totalitat com més completa millor, insistint, amb enfocaments diversos, en un període de temps comprès entre la nostra guerra civil i un instant actual».

La centralitat d'aquestes temàtiques en l'obra fa més difícil que, en ser censurats certs fragments, no es perdin amb ells parts fonamentals de la novel·la: la personalitat i el desenvolupament dels personatges, les realitats materials que s'esdevenen en certs espais, la conducta i el pensament de l'època, etc. Com en la novel·la que obria el cicle, els censors modifiquen o suprimeixen, sobretot, fragments eròtics i de sexe i fragments sobre política i llengua. En el paràgraf anterior remarcàvem com es relacionen els anys en què transcorre la novel·la —1938-1958—, i la censura va afectar la recepció d'aquest aspecte de l'obra, ja que s'hi van escapçar tant fragments dels primers anys —els últims anys de la Guerra Civil— com dels últims —les primeres etapes del franquisme, abans del desarrollismo.

Una de les últimes frases del capítol segon, censurada, sentenciava: «L'ocupació ha començat». Al capítol és 26 de gener de 1939, és a dir, el dia que les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Aquestes pàgines són un bon lloc per veure el funcionament de la censura: per una banda, no s'amaguen els fets narrats en el capítol, i s'explica com les tropes entren per Sants, Gran Via, Pedralbes… I fins i tot queda sense censurar un «els feixistes», resposta de la mare a la insistència de Daniel, que vol saber qui és que arriba a la ciutat —això no significa que no se censurés la paraula «feixista», i aquest cas és més ben bé una excepció: en altres parts de la novel·la, o bé s'elimina el mot o bé se l'intercanvia per d'altres com «els altres» (de la mateixa manera que a Un camí amb Eva se substituïen els «policies» per «estranys»)—. Convé aturar-se un moment aquí, perquè entre la primera edició de Se'n va un estrany del 1968 —censurada— i la d'Edicions 62 del 1988 a «El Cangur» —restaurada—, n'hi ha una altra de l'any 1973 publicada a la col·lecció «El Balancí», encara censurada, gràcies a la qual tenim més informació sobre aquest «els feixistes». A l'informe de l'expedient de la censura corresponent, del 16 de febrer de 1973, s'assenyala justament que «al Ejército nacional se le llama "Els feixistes"»; aquesta última revisió, posterior a totes les fetes a l'edició de Llibres de Sinera, sorprèn, i és difícil no pensar que aquest «feixistes» va conservar-se únicament per una feina mal feta per part dels censors, fos per error o per desídia. Aquesta darrera esmena li sobta també a Josep Maria Castellet, aleshores director literari d'Edicions 62, i escriu una carta al Departamento de Orientación Editorial (Ministerio de Información y Turismo), amb data de 22 de març, perquè a l'expedient «aconsellen» que se suprimeixin dos passatges. Castellet explicita la situació en què es troba, i diu: «Supongo que no debe haber pasado inadvertido el hecho de que esta obra se halla publicada y que cumplió en su día todos los requisitos legales para su publicación». Tanmateix, malgrat afirmar que «con estos antecedentes se comprende que nos haya sorprendido el consejo de practicar nuevos recortes», Castellet escriu: «para no herir susceptibilidades, hemos recomendado al autor que acepte la supresión de la página 251, pero desearíamos que se respetase el pasaje de la página 436, donde se describe, sin palabras ofensivas, una anécdota significativa en el contexto de la narración». La supressió demanada a la pàgina 251 és aquest «els feixistes»; la de la pàgina 436, una conversa fàcil de localitzar al capítol divuitè, en què, sota l'argument que les dones són el diable —aquesta tesi no pertany al fragment que vol censurar-se—, s'explica com un mossèn va penjar els hàbits perquè «una viciosa volia donar-se el gust d'una sotana». Fos perquè Castellet no «va recomanar» a Pedrolo la supressió d'«els feixistes» o perquè l'autor va rebutjar-la, tots dos fragments van aparèixer a l'edició de 1973; es revisés o no l'edició de nou, una resolució del 7 d'abril «no encuentra inconveniente» per a la publicació de Se'n va un estrany.

Per altra banda, tornant al capítol segon, i aquest és un dels mètodes de treball més habituals de la censura, es retallen fragments per resignificar-los o descontextualitzar-los: a l'edició de 1968 podem llegir, com vèiem, que és vint-i-sis de gener, però la data va seguida d'uns punts suspensius; a l'edició restaurada, la data va seguida de la següent frase: «s'acaba un malson i en comença un altre». Això agermanava la guerra amb el règim consegüent, definint-los tots dos com a malsons, cosa que era impensable per als límits marcats per la dictadura. També es procedeix així quan la pregunta «vós us creieu tot això que diuen de les mans tacades de sang?» [les cursives dels fragments marquen les parts censurades a les primeres edicions, restaurades posteriorment] es modifica retallant el text i posant-hi un interrogant —vós us creieu tot això que diuen?—, o quan s'esborren línies de diàleg que no tenen sentit sense les parts censurades: en la mateixa pàgina en què es parla d'aquests malsons, s'eliminen els pronòstics dels personatges sobre el futur —l'un diu: «Potser no durarà gaire [el nou malson]. De la manera que van les coses, a fora…» i l'altre respon, resignat: «Si hem de confiar en una altra guerra!»—.

És important veure també què interessava que s'expliqués d'aquells dies: de les sorpreses provocades per la gent que victorejava l'entrada de les tropes, que tiraven flors i besaven els soldats i que, de cop i volta, van omplir els balcons de banderes espanyoles, no se'n toca ni una coma, perquè això, encara que es contraposi al posicionament dels personatges, mostra una ideologia que al règim li interessava remarcar que era present, que era una realitat; se n'encarregaven al mateix temps que aquest semblés el pensament majoritari, esborrant les reaccions dels personatges a això, com aquella frase que afirma que l'ocupació havia començat, o fent modificacions: davant l'espectacle, llegim: «Ara ho has dit... Devia fer fàstic!». Al principi del mateix capítol, apareix una conversa més sobre les banderes, amb dues diferències: són les banderes catalanistes, aquí, i, en aquest cas, sí que s'esborra la realitat social:

—Per què fas això?

—És la nostra bandera.

—Les que hi ha fora són més grosses.

L’home es tombà d’esquena per deixar novament el llibre que estrenyia entre les mans.

—Ara ja no n’hi ha cap.

—Per què?

—Tothom les ha amagades.

Per motius evidents, les banderes són un element potencialment censurable, i unes línies més amunt del fragment anterior encara pot veure's un altre cas en què una lleugera supressió aconsegueix convertir una estelada en una senyera: «Però després se n'oblidà, perquè el pare havia tret una menuda peça de roba, triangular, amb quatre barres molt vermelles que alternaven amb tot de pinzellades grogues. Al capdamunt hi havia una estrella solitària».

A mesura que avancen els capítols avancen els anys, i les preocupacions dels censors són les mateixes: no assimilar la situació de la guerra amb la del règim. Així com va eliminar-se «s'acaba un malson i en comença un altre», també es fa tot el possible per encobrir les polítiques franquistes. Quan parlen de la mort del pare a la presó, la supressió d'una frase és suficient per aconseguir-ho:

—Les circumstàncies hi han ajudat. Que morís a la presó...

[...]

Ell [Daniel] només va moure el cap, perquè tenia els ulls humits, i replegà les cames cap a sota la cadira. La dona deia:

—Jo hi tinc un germà.

—Sí; hi ha molta gent.

Es va treure la cigarreta de la boca i s'hi atansà de nou el vas; la cervesa anà desapareixent amb un petit glu glu, com si ragés a pressió. Després comentà:

—I encara en detenen.

En una conversa anterior sobre el pare, al mateix capítol cinquè, pot veure's com s'exclouen diverses parts que carreguen de nous significats l'escena, i s'hi aprecia, un cop més, un dels efectes indirectes de la censura: l'última de les frases eliminades d'aquest fragment, la tercera, fins i tot relativitza l'anterior frase censurada; tanmateix, com parlen del mateix, l'una arrossega l'altra i queden totes dues eliminades [el text ratllat, aquí i en els següents fragments, indica el text que hi havia a l'edició censurada perquè el diàleg continués tenint sentit, i que, en ser restaurada l'obra, va ser eliminat].

—Jo encara no he entès mai per què el van condemnar. Ja sé que va ser cap del comitè de la fàbrica i que pertanyia al partit socialista, però d'altres n'hi ha i no els ha passat res.

En Llorenç considerà pausadament:

— Devia fer nosa a algú. O potser aquests altres que dieu van ser més sortosos i no els va denunciar ningú.

—No és això. En conec que els van detenir de moment, però després els van posar en llibertat.

Passeig de Sant Joan avall el sol entrava per una de les finestretes i dibuixava una ampla faixa al llarg dels dos camals d'en Francesc.

—Potser sí. S'han fet moltes arbitrarietats. No sé com penseu, vós…

L'altre digué, vagament:

— Sempre n'hi ha, d'arbitrarietats, ja se sap, però…

—Potser hi ha alguna cosa que no sabem.

D'aquelles «descripciones obscenas» i del «fondo [...] inmoral y antirreligioso» que s'assenyalaven a l'informe del 1965, la majoria són escenes de sexe mínimament explícites. Les substitucions de paraules i frases són, com a Un camí amb Eva, constants: a l'edició censurada, Daniel li toca el braç a Lluïsa, i no les natges; al final del llibre, l'estima en silenci, en lloc de penetrar-la, i ella només sospira, mentre que a l'edició restaurada es rebrega sota seu; quan Montserrat li diu a Daniel que no pensa i ell s'indigna, ella li diu que pensa «sempre en el mateix», en lloc de «només a tocar-me, a muntar-me»; al capítol novè, quan Rosalia s'enfila per una escala, les diferències entre la versió censurada i la restaurada són les següents: «ell li enfocà la pila per darrere, observant les natges que la positura feia ressaltar i les cuixes cames que es perllongaven faldilles endins en dues cuixes blanques que, en arribar dalt, la noia exhibí gairebé fins a la forca». Els motius pels quals un fragment era censurat, tanmateix, no deixen de multiplicar-se: se n'eliminen alguns en què s'expliciten les accions immorals que volen dur a terme els personatges, com al final del capítol setzè, on se censura l'explicació més clara dels plans de Daniel —«No, ja veig que no m'entens. Hi hauria persones que pagarien bé els clixés que se'ls podrien treure en situacions compromeses. N'hi hauria prou que una noia, tu, els posessis en aquestes situacions i que algú altre, jo, prengués les fotografies»—, o d'altres que no repercuteixen en l'argument de l'obra, però que són retallats per impúdics. N'és un cas la «revista sanitària» que toca fer a la mili, quan hi és Daniel. L'encarregat de la revisió, al qual se'l defineix —sense que tal descripció se censurés— com «un porc que et palpa per tot arreu!» i del qual se'n dubta si no és «maricó» encara que tingui dona, perquè «estar casat no vol dir res», va resseguint al capítol quinzè «una muralla d'espases caigudes», i s'atura al davant d'aquelles que més el sorprenen. Així, els censors s'encarreguen d'eliminar els fragments que consideren més obscens: en són exemples «Va tocar-li el llarg prepuci que cobria el gland mentre el noi, confús, balbucejava: […]» o «Va tocar-lo encara, li va rebatre el prepuci fins que el gland es feu una mica més visible entre les pells». La llista d'aquest tipus d'exemples no s'acaba, però també n'hi ha molts en què directament s'elimina una part sencera de la novel·la. L'escena de sexe amb què tanca el capítol novè és tota ella censurada i substituïda per un breu fragment. Vegem-ho [i recordem: les parts en cursiva del text són aquelles que hi eren al text original, que van eliminar-se i posteriorment van restaurar-se; les parts ratllades són els textos substitutius a l'edició censurada]:

Va moure una mica el cap i li fregà els llavis. Aleshores avançà més la mà i ella es va estrènyer contra seu va tocar-li el pit. Ella es va prémer contra seu i la cama s'insinuà entre les seves. Tot seguit van trobar-se abraçats, i ell la besava anhelosament.

—Espera't...

Es va mig incorporar redreçar una mica i ell li seguí el moviment, les mans travades per la roba, que semblava entortolligar-se-li als pits. Aleshores la dona s'entregirà. Una peça de roba se li entortolligà als dits, però després la mà va trobar-se amb les sines, dures i grosses, que es dreçaven contra seu. Va fer-la davallar pel cos, fins a les anques, on ensopegà amb les faldilles, però també eren arregussades sobre el ventre mig amagat entre la palla. Ella va entregirar-se i els dits estranys el cercaren, van tancar-se entorn del sexe que vibrava, erecte.

—Daniel...

El va atreure encara, ara amb tot el cos, i restà repenjat sobre la dona, amb les mans de nou perdudes entre les sines i el sexe a fregar de l'entrecuix, però sense penetrar-la. La dona es movia, projectada endavant i amb les cuixes ben separades.

—Ara…

Va ajudar-lo amb el gest i el moviment del cos, i de sobte alguna cosa es va obrir sota seu; la carn, com esquinçada, s'havia fet blana i amorosa per tal d'acollir-lo. Ella només feu:

—Oh!

Va prémer-li la boca contra els llavis mentre ell s'enfonsava en la humitat de la vagina, ara empès per les cames que la noia nuava al seu darrere, sobre l'esquena.

—No ho havies fet mai, oi?

L'alè se li escapava barbotejant i només va atinar a dir:

—No…

Va lligar-lo més fort amb les cames i ell li engrapà els pits sense deixar de cavalcar-la fins que els flancs, que ondulaven sota seu, pujaren amb un impuls poderós que el clavà fins a l'arrel i, aleshores, es van enfonsar ràpidament per expulsar-lo mentre es vessava. Va subjectar-la amb una estreta rabiosa, a la recerca de la intimitat ardent que acabava de perdre, però ella el rebutjà encara tot dient:

—Una cosa és això i una altra que em deixis prenys… Aquí no hi ha aigua per rentar-se.

De sobte, alguna cosa cedí sota seu i ella l'enllaçà per darrere el coll amb un petit gemec. Molt lluny, li semblà sentir Ell aplanà el cap contra el ventre que s'anava aquietant i escoltà els roncs de la Maria i el petit xiulet que es confonia amb el vent...

Pedrolo, en un text que va publicar a Serra d'Or l'any 1978 en què repassava la seva relació amb la censura —portava per títol El meu gra de sorra a la història de la censura—, després d'assenyalar-ne les incongruències i capritxos dels censors, les supressions parcials que li van fer i els llibres que no va poder publicar en temps de dictadura, conclou l'article des d'una ironia que carrega la seva obra d'un valor que li ve atorgat més per part de la censura que no per voluntat pròpia: «Compte, doncs, lectors: esteu llegint algú que, amb més de deu obres que foren prohibides al seu moment, podria fer trontollar els valors de la cultura occidental». La realitat és que, si alguna cosa va fer Pedrolo, va ser escriure sense oblidar mai que s'enfrontaria a la censura —com vèiem al principi, els onze llibres de Temps Obert van escriure's entre 1963 i 1969—. I, tal com va argumentar en diferents llocs, la lluita contra la censura ha de ser activa, se l'ha de desbordar, per tal que el censor o bé s'adapti a un to que cada cop ha de semblar-li menys injuriós, o bé perquè, de tanta saturació, se li escapin alguns «feixistes» i d'altres pecats.