La primavera pendent

A la Barcelona de principis del segle XIX hi ha una dona que s’ha cansat d’esperar. «És important passar fred a l’hivern per lloar la primavera tal com es mereix», li deia la mare. Carme Coroleu havia de convertir-se en una dona exemplar, discretament exemplar. Però la mort prematura del pare i patriarca Coroleu fa «convenient» la boda entre la Carme i un misteriós Francesc Castany massa ocupat a fer volar coloms. La Carme haurà de fer front a un negoci colossal tota sola, amb el marit que ha fugit a Londres perseguint una quimera. Hi haurà moments en què defallirà, se sentirà sola, impotent, però cridarà prou i es farà forta; una dona nova.

Tancada en un rebost i fent inventari dels pots de confitura que delaten una emancipació molt treballada, la Carme ens narra una ciutat que sobreviu a les cendres de la guerra del Francès veient com es coven esperances renovades contra les falses promeses d’un Borbó. Barcelona, també, s’està transformant.

«Em mantinc dreta a l’últim graó, desitjant una abraçada que no arriba. Ni la mare ni Mr. Norris ni les meves germanes no se m’acosten. En els seus rostres veig reflectida la nova Carme Coroleu i sento que la temen.»

*  *  * 
Aquesta obra s'ha publicat amb el suport de l'ICEC.