Les passions segons Núria Perpinyà

L’addicció, precisament, m’obre la porta per parlar del que passa a la Clínica Lúbol dels Tammarians. Aquí arriba la gent que està enganxada: Elexa i la seva obsessió per la música, l’Índia i tots els seus volums, el còmic i “follonero” Fusquero, Pifarré amb entrada triomfal perquè és conseller de Benestar Social i un dels noms claus del govern… La seva nova llar serà, en efecte, una atípica clínica de desintoxicació, a vegades més interessada en fer diners que en perpetrar curacions: les crítiques al canibalisme del capitalisme i a la política de postureig estan servides… Els protagonistes de l’obra I, de sobte, el paradís, tant els addictes com el personal mèdic, pateixen el fet d’estar atrapats per les xarxes socials, per l’excés de feina, per la presó de milers de pantalles que il·luminen els seus rostres però que enfosqueixen les seves ànimes i les van atrofiant entre quilograms de greix i delits de novetats perpètues, així com solucions no mancades d’una certa hipocresia moral. Perpinyà teixeix una perversa teranyines en què ningú no queda lliure de culpa en aquesta societat hiperconnectada. Les seves històries, linkades com en una novel·la d’Iris Murdoch, segreguen una fantàstica tragicomèdia d’embolics que mena cap a un final revelador, d’etern retorn nietzscheà, un acabament rodó que demostra la perícia d’una narradora que sap lligar-ho tot amb cordill d’or. L’epifania definitiva està garantiada a les darreres pàgines.

Una de les coses que més fascinen d’aquest llibre és descobrir el procés d’escriptura que es va imposar Núria Perpinyà. Ella l’explica a la seva pàgina web (i, per cert, si fa uns mesos al programa Ciutat Maragda de Catalunya ràdio, conduït per David Guzman, l’editora Maria Bohigas recomanava llegir el blog de Toni Sala com si aquest fos una obra literària en marxa, jo faig el mateix convit amb la pàgina web de Núria Perpinyà, que es pot llegir com un manual d’escriptura creativa, com un writing of dels seus llibres i com una novel·la de novel·les en marxa): “L’obra de teatre El vici i la seva germana, la novel·la I, de sobte, el paradís, no usen els tuits de manera decorativa. Els que apareixen marcats en algunes pàgines són les puntes dels icebergs. Jo només he escrit un 30% del llibre. El 70% restant l’han escrit prop de quatre mil persones. Unificar quatre mil veus i construir personatges a partir de simples ratlles llençades a internet no és cosa d’un dia. Em vaig proposar, a més, harmonitzar-ho de tal manera que no es notés i es pogués seguir el fil narratiu sense entrebancs.”

Ho va aconseguir. I, de sobte, el paradís de Núria Perpinyà no és una novel·la que es llegeixi: es devora. Segurament per l’interès de la història, l’agilitat de la prosa, l’alta capacitat lingüística i el dinamisme extrem dels diàlegs. En aquest sentit, és una novel·la molt teatral, mentre que El vici és una obra teatral molt narrativa. Explosiva i positiva combinació. Dues realitats que es complementen. En poques paraules: si El vici és un exercici virtuós, i una obra que dialoga amb les anteriors execucions escèniques de l’autora com foren Els privilegiats i Els cal·lígrafs, al seu torn I, de sobte, el paradís enganxa de mala manera, genera addicció lectora com addictes són els personatges a les seves personalitats virtuals i a aquesta bombolla fetal que és el zòrbing, una mena de càpsula o d’ou, una bombolla o “campana de vidre”, tribut a Sylvia Plath sense cap mena de dubte, on les criatures de Perpinyà s’amaguen, i s’escapen, de les seves miserables existències per crear-ne de noves. Aquest desplegament d’informacions tecnològiques i connectives ofereix la possibilitat a Perpinyà de crear una atmosfera que podria ser el present sense problemes i al mateix temps, sense fer-ho explícit, ens proposa un futur indeterminat, molt proper al nostre present, però amb uns dispositius que encara no hem assolit i que estan molt més avançats que els que ara tenim. Sí, en efecte, Núria Perpinyà construeix un gran capítol de Black Mirror en català i amb alè cinematogràfic.

I, de sobte, el paradís sembla, per tant, una investigació, o més aviat una tesi doctoral dedicada a les noves tecnologies i sobretot a les xarxes socials i com aquestes ens cacen. El llistat és llarg: Facebook, Instagram, Twitter, Friendglobe, Pinterest, Wing, Whatsapp, Tinder, Grindr, Tumblr, Youtube… Com que l’autora volia aconseguir una obra que begués d’internet, va decidir fer servir internet com a eina de construcció: “Atès que internet és una terra comuna global, vaig considerar que, per expressar el seu món planetari, li seria adient una mena d’escriptura col·lectiva.” I afegeix: “El meu al·licient per escriure aquests darrers llibres era fer art amb les noves tecnologies de comunicació. Un art diferent, online, atzarós i col·lectiu. El vici i I, de sobte, el paradís són una arquitectura literària construïda gràcies a milers d’usuaris de Twitter que han col·laborat inconscientment en aquest experiment creatiu realitzat a les xarxes socials entre els anys 2013 i 2017.”

El resultat final, per agosarada que sembli aquesta afirmació tot coneixent-ne el procés constructiu i la complexitat que en joc, és un text precís, analític, radiografia minuciosa d’una veritat poc tractada a la nostra literatura, un llibre original, sorprenent, que és al mateix temps una obra llegidora, un colossal collage i una tesi doctoral. Com queda dit dins I, de sobte, el paradís: “Obligo el meu cap a produir semiimpossibles, a crear el que encara no existeix. Com que no em cal provar-ho científicament, la llibertat creativa és formidable. Per què ens posem límits, si som il·limitats?” Núria Perpinyà, desfermada i il·limitada, dotada d’altíssimes ambicions, s’ha avançat al futur i ha construït, de bell nou, una novel·la perfecta.

©Fotografia: Susana Martínez