Your cart
No hay más artículos en su carrito
- Jaume Creus
- L’INFILTRAT
- 1 likes
- 1398 views
L'infiltrat
Mikhaïl Bulgàkov: entre la festa d'escriure i el dolor mortal
Jaume Creus
AKHMÀTOVA DIXIT
En un poema en memòria de Bulgàkov, el març de 1940, Anna Akhmàtova es pregunta qui li ha manat a ella, que ha perdut tothom, haver de recordar «aquell que, ple de força i de propòsits brillants, d’anhels (...) amb mi parlava, celant l’estremiment del seu dolor mortal». El dolor mortal de Bulgàkov podia ser una nefroangiosclerosi, la malaltia que se l’emportaria a la tomba, igual que s’hi havia emportat el seu pare, però potser era també una altra mena de dolor, el que compartia amb Akhmàtova i que es desprenia de les respectives prohibicions de publicar. ¿Com no havia de sentir «dolor mortal», amb la reiterada repressió a què el sotmetia el règim de Stalin, un escriptor prolífic i metge, per a qui escriure era una festa, una exaltada diversió, veient com tot d’una, a partir d’un escorcoll a casa seva, el seu món intel·lectual i professional quedà truncat, malgrat la fama ja adquirida? El dia 7 de maig del 1926, el dia de l’escorcoll, Bulgàkov, fins aleshores il·lusionat pel fet d’haver decidit canviar la medicina per l’ofici d’escriure ja havia publicat narracions i articles, entre ells Moscou, anys vint, aparegut el maig del 1924, que li havia servit de base per a la novel·la Els ous fatídics, acabada durant la tardor d’aquell mateix any i publicada el següent. També havia tret ja una de les seves obres magnes, La guàrdia blanca, que li devia comportar les primeres malvolences, malgrat que la versió teatral (Els dies dels Turbin) agradava força al mateix Stalin, potser perquè era diferent de la novel·la. I a partir de l’octubre del 1925 havien anat apareixent els Relats d’un jove metge. Però la primera repulsa pública contra l’escriptor Bulgàkov va ser a propòsit d’un relat anterior, Diableria, que ja fou titllat d’antisoviètic. Cor de gos, escrit a la primeria del 1925, va tenir severes dificultats per ser donat a conèixer. A l’escorcoll li van requisar precisament dos manuscrits de Cor de gos i tres quaderns de dietari amb comentaris que el podien comprometre segons com els interpretessin. A partir d’aleshores, Bulgàkov va patir una constant persecució que es concretà en tot d’obstacles que feien impossible la representació teatral de les seves peces o la impossibilitat de tenir el vistiplau per publicar. Però abans de la repressió Bulgàkov ja havia passat, encara com a metge, les terribles vicissituds de les guerres. Busquem les arrels del seu dolor mortal.
METGE EN DUES GUERRES
Kíev fou la ciutat que va veure néixer Bulgàkov el 1891, i això vol dir que era ucraïnès, tot i ser rus. Els ucraïnesos, en aquesta època, estaven repartits entre dos imperis. Un era l’austrohongarès, que tenia la Galítsia, també dividida en oriental, amb capital a Lviv, i occidental, sota control polonès, amb centre a Cracòvia, malgrat la voluntat dels ucraïnesos d’unir-se en detriment dels interessos polonesos. Aquesta Galítsia és la que apareix sovint a les novel·les de Joseph Roth. L’altre imperi era el rus, que mantenia la zona d’Ucraïna com a conglomerat de províncies (gubèrnies de Volínia, Podòlia, Kíev, Poltava, Kherson, etc.) i no amb els mateixos drets de què gaudien els ucraïnesos de la banda austríaca, cosa que feia més desitjable la unió i la independència. A Kíev estudià Bulgàkov, allà morí el seu pare, allà conegué el 1908 la seva primera dona, Tatiana Lappa, amb qui es casarà el 1913, i a la Universitat de Kíev cursà la carrera de medicina. I és en aquesta Ucraïna que viu la família Bulgàkov quan es produeix l’atemptat de Sarajevo contra l’arxiduc d’Àustria, Francesc Ferran, i la seva dona, que representa el tret de sortida per a les hostilitats entre el govern d’Àustria, instigat per Alemanya, i Sèrbia. Quan esclata la Primera guerra mundial, Bulgàkov, que ja fa un any que s’ha casat amb la Tatiana, es troba a Saràtov, a casa dels sogres. Amb el títol de metge tot just concedit, serveix com a voluntari a la Creu Roja, i al front. Moscou, però, l’envia com a reservista a la població aïllada de Nikólskoie (província de Smolensk). És el setembre del 1916, i algunes de les seves experiències allà formaran el memorable conjunt dels Relats d’un jove metge i Morfina, perquè allà precisament s’enganxà a aquesta droga. I també a Saràtov, gaudint d’un permís amb la dona, l’enxampa la revolta que es produeix el febrer del 1917 a Petrograd. Són mesos vertiginosos: el març abdica Nicolau II i s’estableix un govern provisional; al cap de molt pocs dies a Ucraïna ja es crea el Consell Central (la Rada), de caràcter nacionalista. A la primavera, Kíev surt al carrer: unes cent mil persones reclamen autonomia. Diverses entitats polítiques es creen l’una rere l’altra, i els partits que van sorgint munten els seus congressos. El mes d’abril la Rada es converteix en Parlament Revolucionari i el maig es crea el Comitè militar panucraïnès, al capdavant del qual se situa Simon Petliura, un cosac amb aspiracions independentistes. Finalment, el juny la Rada proclama l’Autonomia d’Ucraïna i s’estableixen negociacions amb el govern provisional rus. Aquesta primavera tan moguda Bulgàkov la passà a Kíev. Però quan esclata la revolta d’octubre es troba molt probablement a Moscou per intentar desenganxar-se de l’addicció a la morfina que ha adquirit a la solitud nevada de Nikólskoie i que el metge de la família (que acabarà sent el seu padrastre) li recomana de tractar-se. L’espectacle que veu pels carrers de Moscou, explicat al relat Morfina amb força exactitud, l’horroritza i a partir d’aquell moment només pensa a deslliurar-se de les obligacions que té com a metge militar. El 20 de novembre la Rada proclama la República Nacional d’Ucraïna (RNU), que França i Gran Bretanya reconeixen i que es contrària al poder bolxevic, fins al punt d’esclafar tot indici d’insurrecció per part dels rojos a la capital. I la situació sembla tan clara que el govern es veu amb cor d’emetre els primers bitllets de banc.
El desembre, no havent aconseguit desfer-se del servei, Bulgàkov fuig com pot cap a Viazma (el millor destí que ha pogut obtenir en demanar el trasllat), fent via per Saràtov, i la visió de trens assaltats per gent desplaçada o per tropes desmobilitzades el deixa astorat. Per sort, a final de febrer del 1918, li permeten deixar el servei militar i torna a la seva ciutat natal just per ser testimoni de com la seva estimada Kíev, que ell considera una ciutat esplèndida i feliç, «la mare de les ciutats russes», passa constantment de mà en mà, disputada, presa o alliberada, segons l’òptica de qui l’ocupi. En una Ucraïna que la Rada ja ha proclamat independent, que es representa a si mateixa en les converses de Brest-Litovsk per a l’acabament de la guerra mundial, que quan se signa esdevé, per una de les clàusules, sobirana (cosa que suposa la pèrdua per a Rússia d’un territori que considera propi), Bulgàkov, arribat a Kíev just el dia de la signatura, presenciarà el seguit d’esdeveniments que formaran una part clau de la seva obra. El 1923 escriurà un reportatge per al periòdic Nakanune [En vigílies] molt aclaridor d’aquest període de guerra civil, després de l’altra guerra. A La ciutat de Kíev, títol del reportatge, Bulgàkov diu: «El que va passar en aquest temps a la il·lustre ciutat de Kíev no es pot descriure. Va ser com si la bomba atòmica de Wells hagués explotat sobre les tombes dels prínceps varegs Askold i Dir, i durant mil dies tot va ser tumult, foc i flames, no tan sols a la ciutat, sinó també a les rodalies». Però és que abans i tot de la seva arribada, Kíev ja havia canviat de mans: el febrer, els bolxevics l’havien feta seva, la Rada havia fugit i demanat ajuda als alemanys. Tot seguit, i coincidint amb la signatura del tractat de Brest-Litovsk a la primeria de març, els nacionalistes de la Rada i els alemanys recuperen la ciutat, però són els alemanys els que manen i col·loquen al cap del govern l’hetman Skoropadski, un mandatari titella. Aquest fet indignà Bulgàkov, monàrquic, malgrat ser un progressista moderat. Per això també la notícia de l’assassinat del tsar i la seva família el colpí profundament quan es produí el juliol d’aquell any.
MAGMA DE CONFLICTES
A l’estiu, les imposicions del govern causen un enorme descontentament a la Ucraïna rural. Preventivament, Petliura, que encapçala el moviment de la població indignada, és empresonat. Néstor Makhnó, anarquista, president del soviet de camperols i obrers d’Ucraïna, organitza els «batallons» lliures de la revolució que actuen contra Skoropadski i els alemanys. El mariscal de camp von Eichhorn, cap de l’exèrcit, és assassinat, i els bolxevics aprofiten la situació caòtica per enfortir la seva posició dins mateix de la ciutat. El novembre del 1918 resulta ben calent: la Unió Nacional s’estableix en Directori, Rússia trenca el tractat de Brest-Litovsk, Skoropadski proclama la Federació amb Rússia, es creen les milícies blanques del general Denikin, el Directori actua directament contra l’hetman i el desembre les seves forces entren a Kíev per fer-lo fora: ara lliure, Petliura n’és el cap, i compta amb el suport dels francesos, que ja han desembarcat al port d’Odessa. Aquestes vicissituds Bulgàkov les explica a la novel·la La guàrdia blanca. I llegint-la, ens adonem de fins a quin punt l’escriptor considera el règim del «nacionalista» Petliura com “el pitjor que pugui haver-hi al món”, tenint en compte el cruel pogrom que va dur a terme contra els jueus.
No entrarem a detallar cada pas d’aquesta embogida roda de canvis de poder que es van anar succeint. La germana de Bulgàkov, Nadejda, en va fer tot un document on en detalla setze. Ell, a l’article La ciutat de Kíev, diu: «Jo, per la meva banda, en puc citar amb precisió catorze, deu dels quals vaig veure amb els meus propis ulls». En dos altres textos, l’escriptor ens dóna una versió força concreta, bé que ràpida i novel·lada, d’aquests esdeveniments. A Les aventures extraordinàries del doctor N., relata: «El cinquè poder s’ha acabat i jo he estat a punt de perdre la vida. [...] La nit del 2 al 3 ha passat una cosa indescriptible: el nou poder també ha caigut, i a mi m’han mobilitzat». Efectivament, tot just encetat l’any 1919, amb la declaració de guerra contra la Rússia soviètica, Petliura mobilitza els metges, i Bulgàkov entre ells. A la narració La nit del 2 al 3, que de fet és un fragment del que havia de ser la novel·la preludi, mai no acabada, de La guàrdia blanca, ens explica força vivament el nou canvi de poder. Davant la potent ofensiva del govern soviètic, el Directori i Petliura es veuen forçats a abandonar Kíev als rojos, deixant només un Consell Nacional d’Insurgents per enfrontar-s’hi. Bulgàkov, mobilitzat i tot, s’escapa de seguir les tropes nacionals. No serà l’últim canvi de mans. L’agost, l’exèrcit republicà de Petliura torna a ocupar Kíev amb els voluntaris de Denikin, però de seguida ha de deixar la plaça a les tropes de la guàrdia blanca, i ara Bulgàkov queda mobilitzat al seu servei. Els bolxevics ocuparan Kíev per tercera vegada el desembre i, davant d’aquesta ofensiva, l’exèrcit blanc de Denikin es retirarà o replegarà cap a la Ucraïna meridional. Hi haurà encara una darrera ocupació, el 1920, de forces poloneses i ucraïneses que entren a la ciutat el maig i en surten el mes següent amb la presa definitiva de Kíev per part dels soviètics, encapçalats per la cavalleria roja de Budionni. Denikin, empès cada cop més al sud per les successives conquestes dels bolxevics, es veurà relegat a l’espai quasi exclusiu de Crimea.
BULGÀKOV AL CAUCAS
Aquest any 1919, l’«any nu» en paraules de Borís Pilniak, que en va escriure una novel·la, Bulgàkov és, com ja hem dit, obligat a servir com a metge en l’exèrcit blanc. El govern a Kíev ha tornat primer a mans de Petliura i després de Denikin: junts han foragitat durant el mes d’agost els bolxevics, però després s’han enfrontat entre si. I a la Txeca, abans de fugir de la ciutat, els rojos executen tanta gent que no és estrany que Mandellstam reaccionés com ho va fer. Bulgàkov, però, és enviat a Vladikavkaz i exerceix de metge militar per la zona (Grozni, Beslan), i aquí aviat començarà a escriure. Justament al periòdic Grozni apareixerà el text Perspectives de futur, un article clarament contrari als bolxevics i de marcat pessimisme: «Ara que la nostra infortunada pàtria és al fons de l’oprobi i l’angoixa en què l’ha sumit la “gran revolució social”, som cada cop més els que veiem sorgir un mateix pensament [...] ombriu i sinistre, un interrogant que necessita resposta: què ens passarà? [...] El present que tenim al davant ens fa venir ganes de tancar els ulls. De no veure-hi. Queda el futur. Un futur enigmàtic, del tot desconegut».
TORNAR A MOSCOU
Entrat el 1921, Bulgàkov fa mesos que només pensa a abandonar Vladikavkaz com sigui. Malgrat tot, encara publica algun relat als diaris i pot estrenar obres teatrals: entre abril i maig escriu amb un advocat georgià la peça Els fills del Mul·là, que s’estrena amb èxit. Els rèdits d’aquesta obra li permetran finalment sortir del vesper, via Bakú, Tiflis i Batum; però té la precaució d’enviar la seva dona per la via d’Odessa-Kíev. Ell, a Batum, exhaurits els recursos econòmics, es veu en la necessitat de viure del que sigui, fins de «vendre petroli al mercat», segons deia la seva dona. Però també aprofita per posar per escrit les peripècies viscudes els darrers temps: els textos seran publicats amb el títol Notes escrites als punys.
El mes de setembre, Bulgàkov coincideix amb Mandellstam a Batum. És una trobada casual, fortuïta, però inevitablement parlen de les perspectives de vida i les sortides professionals. «Val la pena escriure una novel·la per presentar-la a un concurs a Moscou?». El poeta li contesta que és inútil, però també li treu del cap a l’exdoctor la idea d’emigrar, que ja tenia força coll avall, i li aconsella d’anar a Moscou i buscar-se el sosteniment a les redaccions dels diaris com ha estat fent els darrers temps d’allunyament de la capital: al capdavall, li diu Mandellstam, aquesta és la millor manera de fer- se un nom com a escriptor. Bulgàkov no devia quedar del tot convençut, perquè a posteriori, quan el règim soviètic li farà la vida impossible (la literària, però també la quotidiana), s’adreçarà primer a les instàncies de poder i després directament a Stalin (ho intenta el 1929 i el 1930) per demanar que el deixin sortir del país (ja que no li permeten guanyar-se la vida dignament), cosa que no li serà concedida, tot i que Stalin sembla fer-li una concessió, tot proporcionant-li un lloc de treball. Sigui com sigui, de moment torna a Moscou, passant per Kíev, per reunir-se amb la seva dona. Els anys següents no seran gens ni mica un jardí de roses, i sí en canvi una coronació d’espines que l’anirà torturant al bany maria (versió sofisticada del pal i pastanaga).
En el nou lloc de treball, i en d’altres ocasions que sorgiren, es repetia la mateixa situació: la signatura d’un contracte i el seu incompliment per part dels teatres, de vegades exigint-li fins i tot el retorn dels diners ja cobrats. Bulgàkov mai no havia treballat tant, bé en obres de teatre (Adam i Eva, Beatitud, Molière, estrenada i retirada el 1936, escrita abans i en paral·lel amb una Vida de Molière en prosa, que no s’editarà en vida seva) o en la sovint interrompuda novel·la El Mestre i Margarita.
El 1934 fa un nou intent fallit d’obtenir els passaports i marxar a l’estranger amb la seva nova esposa. Vist que s’ha de quedar, continua amb els seus «brillants propòsits»: acabar la primera redacció d’El Mestre i Margarita i escriure alguna obra de teatre que pugui passar la censura. Primer va ser Aleksandr Puixkin, basada en els últims temps de l’insigne poeta, però, després de tants i tants desenganys, decidí en última instància redactar una peca sobre Stalin (Batum), per a la qual se li proposà fins i tot anar a Geòrgia. Just iniciat el viatge, ell i la seva esposa van ser obligats a retornar a Moscou, el projecte de viatge havia estat cancel·lat. Bulgàkov acabà l’obra de teatre, però de seguida va ser vetada. Va voler retocar El Mestre i Margarita, perquè havia estat considerada impublicable, però la malaltia que el rosegava des de l’avortat viatge a Geòrgia l’havia deixat cec, i va ser la seva dona qui redactà al dictat les correccions fetes a la novel·la. Ja a les portes de la mort, va rebre la visita d’Anna Akhmàtova, que llavors devia veure a la perfecció el «dolor mortal» de Bulgàkov. L’escriptor va morir el 10 de març del 1940. I Akhmàtova li dedicà un poema.
Vèncer la mort
Els Cavalls salvatges eren i són un ham doble, amb dos esquers irresistibles: d’un costat, l’estrictament literari (i aquí la unanimitat la trobem en l’aplaudiment a la riquesa lingüística); de l’altre, el valor testimonial del món que retrata i des d’on el retrata: des del centre del volcà.
Read more
