... ...

L'infiltrat

Qui llegeix Fuster?

Àlex Moreno

Seria enganyar el lector afirmar que la figura de Joan Fuster va de mal borràs, quan periòdicament s’exalça la seva obra, se’n fan reedicions i se’n publiquen nous estudis des d’universitats i editorials: que és un dels escriptors a què més espai s’ha donat des de la institució és indubtable. No obstant això, la pregunta que es farà aquí, deixant de banda per un moment efemèrides i simposis, pretén apuntar cap a una altra banda: ¿se’l llegeix? A parer meu, la qüestió és rellevant perquè, si no és tan llegit com podria semblar-ho —no ho és—, els motius i les conseqüències d’això són diferents dels que es poden suposar d’entrada: en cap cas ens trobem davant d’un escriptor consagrat que, per la dificultat dels seus textos, és al mateix temps lloat i poc llegit, un escriptor l’obra del qual difícilment es veurà afectada per les adulteracions que puguin fer-se’n —qualsevol dels grans narradors i teòrics del modernism encarnen bé aquest cas—. Fuster, en ser més accessible, corre el risc de ser reduït a un conjunt de tòpics que gairebé res tenen a veure amb allò que la seva obra expressa. Si no hi ha implícit, en la canonització d’un autor, que cal fer una lectura atenta i constant dels seus escrits per copsar-los, convé indagar-ne les causes per tal de poder fer efectives les reivindicacions dels seus textos.

Una lectura apressada i superficial només porta a la simplificació de l’obra tractada, això no és cap novetat. En el cas que tractem, sigui perquè al lector mitjà —fins i tot a l’acadèmic no especialitzat— se li presenta com a inviable la possibilitat de llegir tota la producció fusteriana, immensa, i en desisteix pel temor d’acumular tot un grapat de lectures que sols li aportaran unes idees vagues sobre el corpus de l’autor, o bé sigui perquè és una tasca àrdua tractar d’encabir-lo dins un marc més restringit que aquell que anomenem «assaig» —el fet de publicar tant escrits sobre estètica com diaris (ara impregnats de política, ara autoreflexius), i també textos de caràcter sociològic o històrico-filològic n’és la causa principal—, Joan Fuster és presentat al lector català a partir de pinzellades ben gruixudes, com un intel·lectual preocupat per la llengua, la identitat i les institucions dels Països Catalans. No badem: l’és, aquesta mena d’intel·lectual, però aquest tipus de definicions esdevenen sempre fútils per la gran quantitat d’escriptors, molts d’ells mediocres, que poden emmirallar-s’hi. Com evitar-les? Hi ha hagut diversos projectes d’editar l’obra completa de l’autor i estudis que han anat més enllà de l’esquema i de l’anècdota, sí; les obres estan a l’abast dels lectors, cosa necessària i d’agrair, però fora dels petits cercles de filòlegs o d’erudits, Fuster és encara un autor més conegut —i respectat, val a dir— que no llegit —i això s’agreuja, en excés, al Principat.

Pot semblar que ens trobem en un atzucac, si reedicions i monografies no aconsegueixen els seus objectius, i ens podríem veure temptats de pensar que el problema rau en l’obra i no en la recepció. Lluny d’això: és comprensible que aquells textos que versen sobre aspectes intrínsecament literaris es dirigeixin a un públic que mai deixarà de ser reduït; Fuster és un escriptor atret per la qüestió estètica i se n’ocupa —Les originalitats és un dels assaigs més reeixits, i és convenient tenir-lo present quan es reflexiona sobre l’artista i el procés de creació—. Tanmateix, aquest interès no evita una mirada irònica, de vegades escèptica, de l’autor sobre aquest assumpte —la pregunta del «què és», dirà en un article publicat a La Vanguardia, és una «deliciosa forma de masturbació universitària»—. Ara bé: molts escrits redactats fa cinquanta anys segueixen sent lúcids a l’hora de discutir preocupacions —literàries i col·lectives, interrelacionades— que s’arrosseguen des de llavors i des d’abans. A Llengua i literatura, per exemple, es debat com plantejar la pertinença de certs autors o obres a la literatura catalana; a més a més, Fuster es posiciona, i el discurs no queda limitat a divagacions teòriques. Així, en un dels seus textos sobre Eugeni d’Ors, sentencia: «Del D’Ors posterior al 1922 [quan canvia de llengua], ja he dit que no ens afecta gens. Allà els castellans s’ho ventilin, quant al seu valor i a la seva ideologia. Personalment, crec que D’Ors continuà sent un gran escriptor». Si llegir no és fugir, com argumenta a Diccionari per a ociosos, i «es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps, i fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat “nostre”, passat d’“avui”», i per tant acceptem que «el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps», són aleshores necessàries de llegir les contribucions que fa l’autor sobre el lloc que ocupa el català —necessàries per la seva vigència avui dia— per tal d’entendre la situació en què es troba la llengua nostra i el seu futur. Obligatòries de llegir, m’atreviria a dir, i pretendre desactivar debats com els citats —què concebem com a literatura catalana— per la seva suposada esterilitat és una acció tan política com voler fer creure que l’interès dels textos de Fuster és només històric. A pesar, doncs, que disposem ara de la seva obra, si aquesta no és llegida, un dia deixarem de disposar-ne; i, amb tot, cal ser-ne conscients que, si això ocorre, en tindran més part de culpa les institucions que no pas els lectors.

Tampoc és aquest el lloc per reclamar la introducció de Fuster en programes d’educació secundària, i dubto si això —que succeeix al País Valencià— tindria efectes tangibles en la consciència lingüística dels estudiants. Pel que sí que hem d’advocar és per una crítica que no pretengui esgotar els assaigs que tracta, cosa impensable, per exemple, quan es parla d’una novel·la, i això és feina tant del crític com del lector. S’han d’assenyalar les problemàtiques que desplega l’obra, així com les contradiccions que puguin haver-hi; només anant als textos s’aconseguirà crear un espai de diàleg productiu, en què es treballa a partir de complexitats i no de generalitats.

Voldria, doncs, per acabar, mostrar des d’una altra òptica l’atenció que mereix rebre Fuster. Una de les proeses de la seva obra és la capacitat que té de palesar que la defensa de la llengua pròpia no és un capritx de lletraferit, i això ja s’intuïa en la cita de Diccionari per a ociosos: quan parla de comprendre’s i de comprendre el nostre temps està indicant que és a partir del llenguatge que copsem el món. A Les llengües de demà se serveix de la provocació per, tot seguit, evidenciar-ho. S’hi pot llegir:

Per molt indignant que soni i que sigui, és bastant lògic que un «ric» sofreixi més
que no un «pobre» davant la mort d’un «ésser estimat». El ric-culte «disposa» de més paraules,
és a dir, de més consciència per al seu dolor. Que les posi o no en ús, això és una altra qüestió.
I que el dolor mut, «inefable», del pobre-analfabet sigui immens, tampoc no ha de ser posat
en dubte. Però la paraula, la llengua, està aquí, interferida, amb totes les seves ofertes.

Si queda algun dubte del que veritablement s’enuncia aquí, Fuster diu tot seguit: «Un idioma és… Bé: en una certa mesura, nosaltres som en la mesura que som aquest idioma. En les nostres paraules —les “disponibles”— resideix una acumulació multisecular de vivències i de destreses, gràcies a la qual ens “expressem”. L’expressió, interior o dirigida a un altre, a l’altre, ho és tot». Fem i comprenem dient; no podem ser si no tenim paraula. Perquè fins i tot és aquesta la que ens permet pensar-nos. Amb això entenem per què es presenta la memòria a Exploració de l’ombra, un dels textos més solemnes de Fuster, com una «astúcia contra les ombres que ens envolten»: «recordar és tornar a veure, mantenir una visió, retenir-la. […] Ens aferrem a aquesta petita claredat que és la memòria. Jo soc jo en la mesura que em recorde de ser-ho: que em recorde que ho soc». Aquest recordatori —tant se val ara si hem d’agrair-lo o maleir-lo— és possible gràcies al llenguatge, i cada llengua l’evoca a la seva manera.