A favor de 'La guineu', de Colette

La contrincant Maria Callís no va guanyar la Batalla Colette, però us assegurem que va deixar el llistó ben alt. Aquí teniu el text amb el qual va defensar el conte «La guineu», i la prova de què les a les batalles de contes tothom s'hi deixa la pell.

Com bé va dir el nostre mestre de cerimònies, Jaume C. Pons Alorda: «En la literatura, tothom hi guanya!» 

«Una temporada vaig arribar a ésser tan feliç que m’ensopia. El cel em queia al damunt, el món se’m feia petit i no tenia aspiracions d’impossible realització ni contrarietats que m’ajudessin a viure.»

Amb aquest ganxo de boxa magnífic comença «O ell, o jo» de Pere Calders, un conte que em va saltar com una molla dins del cap en llegir «La guineu», de Colette, el relat que defenso com un dels millors del recull La dona amagada perquè, com en el de Calders, ens fa un esquema concís i finíssim sobre la sofisticació de la mesquinesa humana. Tornaré a Calders més tard.

He dit que «La guineu» ens fa un «esquema concís» sobre la goteta de fel que corona, com en un pastís, l’animeta humana. En efecte, amb sis paginetes i mitja en té prou per fer aquest retrat, a propòsit d’una anècdota que finalment no acaba de ser tal –i aquesta és una altra gràcia del conte, i una gràcia que m’enamora: que els fets no acaben de ser. Però fixem-nos en com comença. Diu Colette:

«L’home que treu a passejar la seva guineu cada dia al Bois de Bologne és, sense cap mena de dubte, un bon home. Ell està convençut de plaure la seva petita guineu, que va ésser, potser, companya seva a les trinxeres i que va domesticar al so esgarrifós dels bombardeigs.»

L’inici no clava un ganxo tan contundent i cridaner com el de Calders, però opera amb una finesa molt sibil·lina, que a la primera frase es condensa, penso, en aquest «sense cap mena de dubte»: que algú se’ns presenti com una bona persona «sense cap mena de dubte» aixeca la llebre, perquè l’impermeabilitza contra l’experiència humana i una mica per allò de l’excusatio non petita, accusatio manifesta. Vegem, ara, com es comporta aquesta inqüestionablement bona persona amb la seva guineu, la seva animalitat inseparable, educada, potser–som, doncs, en el terreny de la faula, de l’això era i no era– en plena guerra, a les antípodes de la bondat humana.

La xamosa guineueta amansida està lligada al seu amo amb una cadena, sense la qual no seria sinó «un esperit esgarriat i ple de desesperació, animal encegat per la llum oblidada, embriagat d’olors, a punt de llançar-se, d’atacar o de fugir». Un bon atribut per a la bondat inqüestionable del seu amo, penso.

Trobem, doncs, que el primer bon home, complementat per una airosa guineueta somrient –i aquí heu de saber, com sàviament ens apunta el narrador, que les guineus somriuen sempre, no perquè estiguin contentes sinó per les faccions del musell–, topa per atzar amb «l’altre bon home, l’home de les gallines». Ja en són dos, de bons homes. Al principi, l’home de la guineu no es deixa veure gaire, i subjecta el seu animaló tremolenc contra ell, mentre, a pocs passos, el gall i la gallina s’atipen de sol i de gra. Al cap d’uns dies, però, es deixa veure i entaula conversa amb l’home de les gallines, que se sorprèn del seu atribut:

–Oh, ja és una bestiola ben curiosa! –va dir l’home de les gallines.

–I intel·ligent –va ponderar l’home de la guineu–. I no té gens ni mica de malícia. Li podríeu donar la vostra gallina i no sabria pas què fer-ne.

I així entaulen amistat –aquelles amistats circumstancials i exigües que se cenyeixen a un marc concret com és el parc on els dos bons homes es troben– i amb els dies van conversant d’això i d’allò altre, mentre la guineueta és sotmesa a la tortura contra natura que anomenem civilització: contemplar l’objecte del seu desig sense abocar-s’hi violentament. La bestiola es trasbalsa pel patiment infringit, i l’amo, que se n’adona, un bon dia «va veure venir cap a ell, des del fons d’un verd espessorall d’Anteuil, un mal pensament, a penes formulat, pàl·lid en la seva forma bellugadissa, però ja lleig…». (No em direu que aquesta frase no es mereix, per si sola, l’aclamació febrosa del públic i la victòria absoluta del conte per damunt de tots els altres!)

Bromes a banda, l’elegància de Colette rau en aquesta finor «a penes formulada»: hi ha una insinuació, la insinuació d’un desig virulent, que no s’arriba a formular i que opera sota terra, sigil·losament. I, fina i discreta, la mà del bon home va donant joc a la cadena de la guineu, cada dia una micarrona més, perquè la bèstia pugui fer unes passetes imperceptibles cap a la gallina –ni passes en podem dir, de tan mínimes com són: i quina culpa hi pot cabre, en un gest taaan imperceptible?

Fins que un dia, gesticulant animosament amb el seu amic en una conversa sobre pesca, l’home de la guineu deixa anar la cadena. Aleshores una bola rogenca i frenètica solca l’herba en direcció a les gallines, el propietari de les quals para l’embat de la natura d’un cop sec de peu. Els homes es miren a la cara i es llegeixen els secrets, a punt d’abraonar-se l’un contra l’altre; però com que, com sabem, són bones persones, acoten el cap, civilitzen l’estómac i se separen per sempre, l’un de l’altre i cadascun d’ells del seu instint criminal.

Torno a Calders, per posar-hi el colofó. En Calders aquell home que era tan feliç que s’ensopia posa terme a aquell estat contra natura quan topa, en una fira, amb un home idèntic a ell mateix. No que se li assembli molt, no: és un home que és ell mateix, és la seva imatge dotada d’independència, fora del mirall. I, esclar, els homes s’esbatussen irremeiablement –i aquí, noti’s el paral·lelisme, el protagonista ens explica que, abans de l’assalt, els dos jo semblen dues bèsties amb les orelles dretes, tenses, com en els grans moments. Dues guineus, potser? Finalment, l’adversari derrotat se’n va, totalment desfigurat –totalment alienat, doncs–, amb l’aprovació del públic i del sereno de torn, que entén els arguments del protagonista perquè, diu, «jo hauria fet igual. Jo i tot home ben nascut, em penso».

En Colette, els nostres bons homes no s’esbatussen, perquè duen la bondat per bandera, esforçadament. No s’atonyinen perquè la guineu domesticada –l’animalitat del bon home– no devora les gallines –l’objecte del desig–, i ells, en paral·lel, es domestiquen les vísceres i es refrenen l’instint assassí. Són dos homes que són, com en el conte de Calders, el mateix home: l’un és el mirall de l’altre, com la guineu és el mirall del seu amo. I són, efectivament, dos bons homes: perquè sé bo no és no tenir passions baixes, sinó saber-les dissimular reeixidament. I, a diferència del que passa en el relat de Calders, en el nostre conte tot queda en un foc d’encenalls, en una passió virulenta que no esclata, en un mal que no s’acaba de formular, en un gest que no s’imposa. I, a mi, els fets que s’anuncien però es retenen de ser em semblen una de les matèries més fines de què pot fer-se la literatura.