Esdeveniments

Berenice amb dents i ungles

Roser Cabré-Verdiell

Conte de Roser Cabré-Verdiell per a la Batalla Poe de la Llibreria Finestres el 16/06/21. Li va valdre la victòria.

O la memòria de la felicitat pretèrita és l’angoixa del dia d’avui, o les agonies que ara són, tenen
l’origen en els èxtasis del que podria haver estat.
Edgar Allan Poe, «Berenice»

He vingut a defensar Berenice, l’últim dels relats, el que tanca l’antologia. El meu únic argument soc jo. Jo i la meva experiència lectora. Quan llegeixes Berenice, et mossegues les ungles. De seguida t’adones que el terror hi és, latent, tota l’estona, i alhora: ben absent. És en aquesta absència que es fa fort. Creix, fondo i punyent, als nostres caps, que no el veuen però el perceben. El protagonista de Berenice, Egaeus, prova a entendre el terror amb la raó, a omplir l’absència amb presència, aferrant-se, precisament, al seu cap. Rebuscant-hi records i memòria. Sense èxit, però. Perquè el seu cap és ple del buit. Berenice és l’absència de records i no obstant això: la seva presència tangible en forma de mort. Llegint Berenice he fet el mateix que el protagonista. He volgut omplir l’absència. He volgut fer-la plena fins a veure el terror. I per fer-ho, he recordat.

1988. És estiu a Calonge. Tinc sis anys i em cau la primera dent. Ha bellugat durant setmanes. L’àvia la neteja, ben polida, i me la dona perquè la posi sota el coixí. El meu cosí està mort d’enveja. Malgrat ser uns mesos més gran, la seva boca de llet resisteix intacta. Cap forat. Una mica per jugar, molt per fer-me enrabiar, me la pren. Corro darrere seu per tota la casa. Gran, enorme. Ell entra i surt d’habitacions i jo al darrere, la dent!, ell enfila escales i jo al darrere, la dent!, ell arriba a les golfes i jo al darrere, la dent! Les golfes són a vessar de trastos. Llibres, caixes, mobles. Correm tots dos, ell al davant, rient amb la meva dent, fins que no hi és. Desapareix. És curiós: del record de la seva desaparició només desapareixo jo. L’absent, a la meva memòria, soc jo. Al meu record el veig entaforat a l’armari on el trobo més tard, amb una mà ofegant una rialla mentre amb l’altra aguanta la dent fins que se la posa a la boca i l’empassa.

La Berenice i jo érem cosins i vam créixer junts a la mansió dels pares. Amb tot: vam créixer diferent: jo, amb poca salut, sepultat en la melancolia; ella, àgil, elegant i a vessar d’energia. Ella, rondant sempre per la falda de la serra; jo, estudiant com una ostra. Jo, vivint dins el meu cor, i addicte, en cos i ànima, a la meditació més intensa i dolorosa; ella, movent-se despreocupada per la vida.

1998. Torna a ser estiu, torno a ser a Calonge. Ara el meu cosí té setze anys i és un noi preciós, bonic. Tant, que no sé com l’he de mirar. De fet, sé com no l’he de mirar. Evito fer-ho per allò del què diran. Ell no evita res. No té por. Els meus tiets, els seus pares, defineixen la seva adolescència com agosarada. Massa i tot: temerària. Es fa gran amb els reptes. L’últim: fer-se un tatuatge al bessó, una boca que riu, o que plora, depenent des d’on la miris. La boca té un forat. Hi falta una dent. El record: el meu cosí dient-me que aquell forat soc jo, que em guarda ben endins, i jo callant la por, ben fonda, perquè he llegit, o potser m’han dit, que dibuixar bosques desdentegades és invocar la mort d’algú proper.

Ah! Ara veig la seva imatge nítida davant meu, com quan era jove, despreocupada i alegre! Ai, bellesa preciosa però alhora fantàstica! Ai, sílfide enmig dels arbustos d’Arnheim! Ai, nàiada entre les seves fonts! I aleshores…aleshores tot és misteri i terror, i un relat que no s’hauria d’explicar.

2003. M’han donat l’Erasmus per anar a Itàlia. Abans de marxar, aquell estiu, el meu cosí proposa que fem, ell i jo, sols, un tros de camí de ronda. Caminem entre roquissars, ens banyem a les cales. Un record: el meu cosí fent el mort, surant, lluny de la costa i de mi, i jo que el crido espantada, vine! Torna cap aquí!, i ell que surt de l’aigua, regalimant una rialla, i em diu que estigui tranquil•la, que és només qüestió de temps. Quan es fa fosc, dormim al ras, damunt la sorra, a recer l’un de l’altra. Una nit passa aire i no puc dormir. Quan obro els ulls el veig, assegut, mirant-me, la boca obrint-se i tancant-se, fen repicar les dents com el rellotge que mata el temps. Tic-tac, tic-tac.

Mentrestant, la meva pròpia malaltia va empitjorar ràpidament, i al capdavall va assumir un caràcter monomaníac d’una forma nova i extraordinària, bo i guanyant vigor hora a hora i per moments, fins a obtenir a la llarga damunt meu una ascendència completament incomprensible.

2005. Ara visc a Bolonya, davant de l’estació d’autobusos. Cada vespre, quan torno de la feina, m’assec a fumar al portal. Visc amb dues noies que no toleren el fum i a mi ja em va bé tenir aquell moment per cloure el dia. Cada vespre, a la mateixa hora, arriba un autobús i cada vespre, a la mateixa hora, en baixa una dona que plora. Desconsolada. Passo un hivern llarguíssim i fredíssim veient-la plorar i no goso, ni un sol vespre, atansar-m’hi. Hi ha alguna cosa folla en la seva mirada. Un vespre de febrer, i el record és clar, la dona no només plora, brama. I per primera vegada, parla. S’exclama. Il mio cugino! Il mio cugino! Més tard, ja a casa, provo a escriure un correu per al meu cosí. No el veig des de l’estiu que vaig marxar i el que me n’arriba d’ell és somort. No treballa, no estudia, apatia. Jo no sé com explicar-li la meva vida plena de vida. Li parlo de la dona que plora. Un correu curt que no li envio mai.

Berenice! Crido el seu nom: Berenice! I amb el so, a les ruïnes grises de la memòria, se’m remouen mil remembrances tumultuoses!

2012. Soc a Baltimore, als Estats Units. Vaig a veure la tomba de Poe. Dos records d’aquell dia. El primer: he dinat pastís de cranc en mal estat. L’altre: no tinc cap record del meu cosí. M’és igual no saber que la seva vida continua en un estar estàtic a la deriva. Ell, en aquell cementiri, no hi és.

Un record com una ombra: vaga, variable, indefinible i inestable. I també igual que una ombra, hi haurà la impossibilitat d’alliberar-me’n mentre existeixi la llum solar de la meva raó.

2014. Un altre cementiri i en aquest, de Calonge, el meu cosí hi és. Enterrem a l’àvia. Mentre encaixen la làpida, me’l miro. La seva boca tatuada plora. Ell no. Ell té els ulls enfonsats, un sotrac més fondo que el nínxol. Jo el veig però no hi és, absent, demacrat, només un record del record que tenia d’ell. La meva tieta que em diu: parla-hi. Jo que m’excuso: faig tard.

Els ulls no tenien vida ni llustre ni, pel que semblava pupil·les, i em vaig encongir involuntàriament davant del seu esguard vidriós per contemplar els llavis, prims i xuclats. Es van separar, i amb un somriure amb un significat particular, les dents d’aquella Berenice tan canviada es van revelar lentament a la meva mirada.

2017. És octubre a Barcelona. El record té la boca oberta, la sorpresa de rebre un missatge del meu cosí. No sabia que tingués el meu número, no creia que tingués prou vida per escriure: vols venir a fer un tros de camí de ronda amb mi?

Una porta em va destarotar en tancar-se i, alçant els ulls, vaig comprovar que la meva cosina havia sortit de la cambra.

2017. Era octubre i ho és encara. La trucada arriba al migdia, a l’hora que no hi ha mai males notícies. No saben on és el meu cosí des de fa unes setmanes, des que va marxar a fer i desfer el camí de ronda. De Sant Feliu a Palamós. Amb una noia. Pugem a Calonge tota la família i ens passem els dies vora el mar, entre espigons i roques. Buscant i rebuscant no sé ben bé què. No sé ben bé qui. No sé en qui o en què s’ha convertit el meu cosí. Uns pocs dies més tard ho sé: en un tros de carn mossegat i rosegat per peixos i gavines. Només en queden ossos i dents. I el tatuatge ancorat a la cama: la boca desdentegada que riu. El seu cos ha aparegut a uns quants quilòmetres de la costa, prop de Llavaneres. No saben què ha passat però descarten el suïcidi. Té unes marques al voltant del coll, blaves, com ungles que ofeguen, com dents que mosseguen. Com si hagués batallat per sobreviure, diuen. Com si algú s’hagués defensat per no morir, penso jo. La investigació cau ràpid en l’oblit. No hi ha cap indici de res. Cap últim record on aferrar-nos, només un record per enterrar. Per cert, la noia no apareix mai.

Les dents! Les dents! Les veia aquí, i allà, i pertot, de manera visible i tangible davant meu. Llargues, estretes i excessivament blanques, amb els llavis pàl·lids retorçats al voltant. Entre tots els múltiples objectes del món exterior, no tenia pensament per a res més que les dents. Per les dents sentia un desig frenètic. Les dents i només les dents m’ocupaven la ment.

2021. Rebo un correu de la Marina Espasa i d’en Jordi Puig. Per participar en això d’avui. Aquell mateix vespre, després de dir que sí, repasso el llibre per triar conte i faig el que sovint faig amb els reculls de relats: començo pel final. I m’hi quedo. L’endemà envio un correu a en Jordi. Les ungles mossegades escriuen: defensaré Berenice. I així ho faig: per parlar dels records que omplen absències. Per parlar del terror que les habita, de la raó que les evita. Dels relats que ens espanten pel que són capaços d’amagar. Pel que som capaços de no ensenyar. No sé què li va passar al meu cosí. No sé qui era aquella noia i sé qui podria haver sigut. No sé si la sorra que encara avui trobo, entre els queixals, és sorra d’aquells dies passats al camí de ronda, en un camí de ronda, fa anys, o si són trossos d’ungles plenes d’angoixa pel que va passar. No sé com va morir el meu cosí però jo sé que un dia el vaig començar a matar. I el terror és aquest: haver-lo oblidat, haver-lo fet absent i adonar-me’n, ben bé com li passa al protagonista del relat, quan ja és massa tard. És massa tard i és per sempre: la por de Berenice perdura intacta en el temps. Ben bé com les dents. És una por que queixala, que rosega, que ens corca el cap. La por de no recordar, d’oblidar. I més terror: d’ometre, de negligir, d’abandonar.

Em vaig trobar assegut a la biblioteca, un cop més assegut allà tot sol. Semblava que m’acabés de despertar d’un somni confús i emocionant. Sabia que era mitjanit, i era perfectament conscient que la Berenice estava enterrada des de la posta de sol. Però, del lapse de temps esgarrifós que havia transcorregut mentrestant, no en tenia cap comprensió positiva o almenys no definida. Jo havia fet alguna cosa... però què era? Em vaig formular la pregunta a mi mateix en veu alta, i el xiuxiueig dels ecos de la cambra em va respondre: què era?