Pare de rates

Pare de rates és una revolució literària amb decalatge. Llegint-la, avui, ens preguntem com va poder passar tan desapercebuda, el 1981, la novel·la pòstuma d'aquest jove poeta mort amb només vint-i-quatre anys. Una novel·la de creixement, amb traces autobiogràfiques, marcada per la promesa —encara il·lusionant— de l'LSD i l'heroïna per a un jove artista de poble que vol alliberar-se de l'aire constret del seu temps. Joan Barceló ja demostrava una sensibilitat lingüística, una consciència estructural i una depuració d'estil admirables, que auguraven un narrador que hem trobat a faltar. La prosa de Pare de rates, ens diu Max Besora, «s'enfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua». Descobrim-la, doncs, i posem l'autor al lloc que li pertoca a la història.

«Un escriptor incontenible i màgic, que feia de l’escriptura no un hortet, sinó una ullada singular»
— Eduard Escoffet

Pròleg de Max Besora.

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens 1 de novembre de 1955 – Barcelona 25 de juliol de 1980) és un autor (poeta, narrador, dramaturg, pintor, traductor) mig oblidat, sense grans pàgines en la història de la cultura catalana, per bé que quan va morir se'l tingués per una de les grans promeses de la nostra literatura. Un talent enyorat del qual aquest any commemorem els 40 anys de la mort amb l'Any Barceló.