... ...

Pau Vidal

L'últim és el sentit

El regat d'Italo Calvino

En públic no pots sinó agrair a sant Jeroni que t’hagi tocat un editor prou bufanúvols per encomanar-te precisament a tu un autor com aquest, un dels que tots volem al currículum perquè els pots posar a dalt de tot però, alerta, al preu d’una bona suada. De fet, després del Corb he hagut de retocar el meu podi personal, on al llarg dels últims anys hi he tingut tres o quatre noms d’aquells que no els pots dir sense que se t’escapi, inconscientment, una mitja reverència

     Això en públic. Ara, en privat, és a dir, per dins, també li maleeixes una mica els ossos per la responsabilitat que t’ha encolomat. Perquè és una responsabilitat, no hi ha tutia. Entre nosaltres: el posat amb què et plantes al teclat quan toca una feina més diguem alimentícia (a mi em passa poc, perquè soc una mica llepafils, però vaja, m’hi he trobat alguna vegada) no és el mateix que quan t’hi asseus sabent que aquell text és d’un senyor, o senyora, dels que s’escriuen amb majúscules. Si ets gaire aprensiu, o t’enxampa en una època d’autoestima trontolladissa, et pot arribar a paralitzar.

     A mi no em passa. Jo també soc una mica insensat i m’hi llanço de cap. Els grans reptes em desperten una (fatxenderia?, determinació?) interior que em fa de benzina. I en aquest cas hi havia un al·licient afegit: passar de ser lector devot (especialment de Si una nit d’hivern un viatger, el meu calvino iniciàtic, com suposo que per a tants altres) a lector preferencial o com en vulgueu dir, com diuen que és el traductor.

     I aquí va venir la sorpresa, i el segon agraïment que vindrà ara al final, aquest encara més sentit. Perquè el que vaig descobrir a mesura que m’encalvinava (de fet ja m’ho ensumava, o ho temia) és que es tracta d’un autor diferent. Diferent de tots els que he fet, i si em colles diferent de tots. Amb els contes de L’últim és el corb no em vaig poder desempallegar en cap moment de la sensació que m’amagava coses; més ben dit, que hi havia coses (més que conceptes, intencions) que no descobria, o creia esbrinar, fins que no el tenia enllestit; cosa que, si ho penses bé, és ben paradoxal, per a un traductor. I perillosa, perquè et pot catapultar a una espiral de revisions i revisions que no s’acabi mai. El primer, per exemple (Una tarda, Adam), n’és exemple paradigmàtic: és simpàtic, llegidor, quasi volàtil. Però és evident que t’està dient més coses de les que es veuen a simple vista, del mer joc del jardiner provant d’impressionar la minyoneta regalant-li sargantanes. O L’aventura d’un soldat, amb aquell flirt tan i tan peculiar en un vagó de tren. O Basarda al corriol. O tots, de fet. Se’t planta amb la pilota a davant i quan tu ajuntes les cames perquè no et faci una sotana et carda un regat que no saps ni com i ell ja és tres metres darrere teu, de dret a barraca. És com si t’estigués posant a prova perquè a mesura que ensumes, que lligues caps, que fas evocacions i capbussades, et vagis sentint cofoi de tu mateix. És com un mestre dels de guix i pissarra, pràcticament.

     Per això em sembla tan escaient la pensada d’arrodonir el volum amb un epíleg d’un que hi entén, d’això de caps literaris per lligar. L’Ardolino hi té traça (fa moolts anys que s’hi dedica), i es pot dir que el seu text és una lot que enfoca el llibre (amb una propina impagable: la descoberta del mot palinòdia. Segons el GDLC, ‘Poema en què hom es retracta de quelcom dit en un poema anterior’). En un moment d’entusiasme vaig pensar de recomanar-vos que el llegíssiu primer, però m’ho he repensat (per alguna cosa és un epíleg, oi?): primer els contes i després el text-llanterna. Així, quan els rellegireu, passareu molt més gust, del primer fins a l’últim. Que per mi que no és el corb.