... ...

Comanegra

Carta als lectors catalans

Nariné Abgarian

Al març del 2020 vaig planejar un viatge a Catalunya: tenia moltes ganes d’ensenyar als meus pares un dels llocs més bonics del món, que a mi m’havia robat el cor.

M’imaginava que acompanyaria la mare i el pare a la Sagrada Família, i desviaria la mirada per no veure'ls plorar d’esbalaïment, perquè el primer cop que jo hi vaig anar, tampoc no vaig poder contenir les llàgrimes. M’imaginava que caminaríem pel passeig de Gràcia tot admirant el modernisme català. I visitaríem el Palau de la Música...

Res d'això no havia de fer-se realitat, perquè al març Barcelona va quedar tancada: la pandèmia dictava les seves pròpies normes. Després va venir la guerra a Armènia, que va provocar molts morts, fluxos interminables de refugiats, desesperació i desolació. I em pensava, amb ingenuïtat, que el 2022 seria un alliberament, però no ha estat així: a Ucraïna s’hi ha obert una ferida sagnant.

Vivim un moment molt difícil. Però continuem esperant, creient, ajudant.

I cada bona notícia, tant si es tracta del naixement d'un infant com de l’acceptació d'un llibre, et referma en l'esperança que tot això s’acabarà.

Gràcies, estimats catalans, per estar amb mi. No ens desesperarem. La vida és més gran que nosaltres. És la nostra única i justa batalla. Néixer. Donar a llum. Ajudar a viure. Morir. Sense matar.

El paradís no és un lloc allà dalt. És a dins nostre. I l’infern també. El costat cap on decantem el plat de la balança serà on viurem.

Espero que ens puguem veure ben aviat, per fi.