Els immortals monstres apocalíptics de la història

Els profetes tendeixen a la poesia,

els cecs a la filosofia.

MIQUEL DE PALOL

Angèlica i Rafel

Es veu d’una hora enfora que entre les parets de l’editorial Comanegra senten autèntica fal·lera pels grans projectes editorials, per aventures corprenedores que només gent esbojarrada, i per tant veritablement apassionada, podria imaginar però també, i sobretot, executar amb èmfasi, amb obres concretes. Al llarg de la vida he conegut gent amb idees sensacionals, sí, però amb l’extrema i curiosa capacitat de mai portar-les a terme. I somniar està molt bé, però, què voleu que us digui?, a mi la concreció i l’acció m’exciten amb molta més sobirania que una bona pensada: sóc més de palps que de matèria grisa.

Si aquests dies la tropa comanegrenca va a les totes recuperant, i eixamplant, el llegat de Manuel de Pedrolo a partir del seu monumental cicle “Temps Obert” (amb Núria Cadenes, Joaquim Carbó i Borja Bagunyà reprenent noves línies temporals en el colossal multiunivers expandit del pobre Daniel Bastida) doncs l’any 2018 aquests mateixos valents de Comanegra varen decidir “Matar el monstre”. Es tractava d’un extraordinari cadàver exquisit, no fet de fragments sinó de novel·les, a cura de Mar Bosch, Núria Cadenes, Ada Castells, Jordi Coca, Julià de Jòdar, Miquel de Palol i Susanna Rafart. Com a cos cosit, en efecte era un tribut a Mary Shelley i a la seva obra fundacional Frankenstein or The Modern Prometheus, publicada el 1818 però plantejada l’estiu del 1816, quan un grup d’escriptors es reuniren en una mansió a la riba del llac Léman i es plantejaren el repte d’escriure històries de monstres. Per tant, dos-cents anys després, i en una efemèride portada al súmmum en un gran pla editorial, la literatura catalana es consagrava a la monstruositat, però també a una manera de fer que implica sumar esforços: una aposta col·lectiva. Un acte d’aquestes característiques és, al meu entendre, una festa revulsiva, que remena les aigües sovint estancades de l’escriptura, tan necessàriament solitària.

En aquest festival de tinta, cada ploma tenia llibertat absoluta per potenciar i desenvolupar les històries que volguessin. Simplement havien d’adequar-se a alguns condicionants, com circumstàncies temporals molt marcades (cada llibre havia d’inscriure’s en un període concret) o certs personatges compartits. Però més val no encetar aquest meló per no fer espòilers. A partir d’aquí, també hi havia d’haver més d’una sorpresa compartida, que sols es poden arribar a copsar en tota la seva colpidora dimensió si et llegeixes les set novel·les d’aquests set samuràis de les lletres catalanes, set noms fonamentals liderats per Francesco Ardolino, un professor i investigador i crític que sempre ha trobat gust en això de fer saraus col·lectius: la canònica antologia Imparables ho constata. I ara no és el moment, en efecte, però algun dia explicaré per què fa molt de temps que pens que aquest recull poètic publicat a Proa l’any 2004 va canviar el rumb de la literatura catalana i va ser un sacseig clau per encetar el segle XXI. Temps al temps!

Miquel de Palol es va encarregar de segellar el final del cicle amb una novel·la que comença amb un coit ple de trapelleria i acaba com una apocalipsi absoluta. Des d’aquesta perspectiva, la seva proposta és com un cos mòrbid: neix en una reproducció carnala la recerca del plaer, i l’interès, i pateix un escabrós procés de putrefacció accelerat. L’obra es titula Angèlica i Rafel i ens porta a la Barcelona de l’any 2018, una ciutat decadent, acabada, immersa en un munt de vagues que han portat el caos més lacerant als carrers (d’escombriaires, de transportistes públics, de guàrdies municipals…), enfangada en un fastigós excés de turistes i aclaparada per un excés de rodamons, vagabunds i clochards: els pobres es barallen per les deixalles i els pidolaires caminen al costat de topmòdels. D’acord, però després resulta que ningú no és el que sembla, ja que Angèlica i Rafel és un joc de miralls, una farsa d’ombres constants, una partida de rol molt perversa i sobretot un nou i sadollant episodi del Joc de la Fragmentació… Per a més informació, llegiu la meravella paloliana El testament d’Alcestis (Empúries). La Ciutat Comtal s’extingeix, ronyosa, a poc a poc davant dels ulls dels protagonistes, aquesta Angèlica i aquest Rafel del títol, que de fet, i no es revela res que no sigui dit en les primeres pàgines adrenalítiques, són espies, o agents dobles, o fins i tot triples, i que volen entendre el perquè d’una sèrie de combustions espontànies (persones que de sobte cremen incontrolablement) i els secrets d’una fusió editorial molt bèstia, trama que l’autor utilitza per elaborar una crítica despietada contra la indústria editorial a casa nostra. Com a autor de Ciutat de Mal (Angle Editorial), no puc fer altra cosa que celebrar aquest laberint tan ben planificat, aquesta història que al mateix temps s’allunya del Miquel de Palol més prototípic i, alhora, continua ampliant les bases del seu fascinador multiunivers en dansa.

L’estètica és plenament decadentista: en fons i forma se’ns vol demostrar que Europa està a les acaballes i que l’ésser humà és un mico que ha arribat al final del seu periple de la manera més patètica possible. L’estil? Provocador, però això és marca de la casa de l’autor de Gallifa o Aire pàl·lid/Palimpsest, tots dos editats per Columna. El sexe és, al meu entendre, feliçment constant, cosa que ens permet gaudir d’alguns moments eròtics d’alt voltatge. Georges Bataille o el Marquès de Sade parlarien de la fornicació com a fecundació de nous ordres, en efecte, però aquí també es mostra la banalitzat d’una follada feta per interès, o quan l’intercanvi de líquids et porta cap a situacions insòlites. Quanta raó quan els d’Antònia Font varen cantar que “l’amor és una malaltia de transmissió sexual”. L’encontre entre genitals sol venir amb diàlegs trepidants, espurnejants, molt ocurrents, dotats d’una sofisticada gràcia verbal amarada de jocs de paraules, el resultat és un combat d’enginy constant. Però també hi ha lloc perquè els idiotes parlin en llibertat: és aquest bell i cru contrast entre intel·ligència i demència que es troba una de les claus de lectura d’Angèlica i Rafel, una obra construïda a partir del xoc dual entre categories violentes.

A més a més, gairebé totes les pàgines estan farcides de curioses i potents discussions filosòfoques, sobretot ens permeten assolir punts insòlits al voltant d’una atenta reflexió sobre el concepte d’Übermensch de Friedrich Nietzsche minucioses anàlisis sobre l’essència i la consciència del MAL en majúscules, qüestions que dialoguen perfectament amb alguns dels temes tocats per Mary Shelley, és clar, al seu Frankenstein. Miquel de Palol es presenta crític, corsari i luterà com un Pier Paolo Pasolini nostrat, igual d’escandalós però possiblement molt més sàdic narratològicament. De fet el nostre escriptor aprofita per parlar de l’obra del multidisciplinar geni italià i també de Godard: els llibres de Miquel de Palol són, i sempre han estat al meu entendre, fulgurants reunions de genialitats, pel que fa a les connexions, les referències i la introducció de furors culturals. Angèlica i Rafel és un thriller atípic, un tractat pensamental, una aventura d’erotismes explícits i una defensa dels prolífics i dels grafòmans. Però molt més. Tanmateix, està escrita amb una claríssima voluntat de síntesi: per tal de ser directe i explícit Miquel de Palol fa servir, a voltes, llistats molt comprimits, tant d’elements com d’accions, i això fa que aquesta novel·la esdevingui una de les seves obres més dinàmiques, amb una marcada agilitat que contrasta amb la densitat d’algunes de les idees de la seva particular cosmovisió, aquí portades cap a nous albors que ens ajuden a omplir els buits de volums anteriors. En aquest sentit, tots els llibres de Miquel de Palol són un únic llibre major, una novel·la mastodòntica i portentosa, i la podem anar llegint periòdicament, etapa a etapa, com a bona obra en marxa. Com més llibres de l’autor llegeixes, més entens els sentits que se’ns havien anat presentant anteriorment. Un repte considerable? Sí, i que prodigiós que sigui així. Miquel de Palol és el nostre Pynchon, el nostre Cartarescu, i Angèlica i Rafel Miquel de Palol acaba bastint una prosa ambiciosa, dura, destralera, cruel, sensual, incisiva, elegant i hipnòtica.

Com ha demostrat en llibres ja imprescindibles, i terriblement profètics, talment Meditacions des de Catalunya (Columna Edicions) o l’encara més recent, i acabat de sortir del forn, Frase variata (Editorial Barcino), Miquel de Palol és un analista excepcional i cru de la nostra realitat, un cirurgià de mot precís que obre en canal la còrpora mig morta del nostre món, no pas per fer-la ressuscitar sinó per entendre què collons està passant, no només a Catalunya sinó a tot el planeta. El resultat de les seves idees tan ben plasmades podria semblar un seguit de teories conspiranoiques sobre els poders ocults i els engranatges maquiavèlics del sistema, però al final resulten ser unes prediccions hiperrealistes, fidedignes: “Què et penses que volen els russos? Petar el sistema de garanties de les societats europees. La catalana n’és un assaig arquetipus, com la Guerra Civil va ser l’assaig per la Segona Guerra Mundial. Una situació conflictiva i desestabilitzada com l’actual és el banc de proves perfecte. Som un puto experiment, amb una llaminadura afegida: un port ben comunicat al nord-oest del Mediterrani.” Llegir Angèlica i Rafel et fa entendre, doncs, la invasió que Rússia va executar ja fa un any enrere a Ucraïna, per exemple: no és fins ara que entenem que Miquel de Palol el que fa és radiografiar el món sencer i constatar que vivim en una devastadora xarxa d’ignorància, manipulació i violència subtil.

És així com a la part final entenem el perquè de tantes investigacions, el perquè de tanta mentida, tant engany, tant misteri, tanta combustió. La terra crema i nosaltres cremam amb ella. A les darreres pàgines d’aquesta gran obra enigmàtica com és Angèlica i Rafel, Miquel de Palol es consagra a la geopolítica mundial i dedica algunes delicioses, i encertadíssimes, aclucades d’ullet a Walter Benjamin, autor que darrerament torna a estar a les lleixes de les novetats gràcies a la bona tasca de l’editorial Flâneur. Les conclusions, esfereïdores, són un espill sobre la lenta i inqüestionable extinció d’Europa en benefici de l’Islam i de la Xina. Laurence Sterne no va deixar que Tristram Shandy nasqués, però Miquel de Palol sí que ens regala un dels molts sentits del volum quan descobrim que els personatges formen part d’una trama mundial, i si s’han mogut com ho han fet, fins i tot vaginalment, és perquè ells també són uns titelles d’un sistema terrorífic que ens despulla de qualsevol possibilitat de dignitat. La negra apoteosi final és estremidora, i les pàgines darreres de la novel·la, però també del cicle “Matar el monstre”, són la confirmació d’una apocalipsi, d’una epifania que destrueix el somni de la raó per portar-nos monstres inimaginables. El prolífic i formidable escriptor, responsable d’una obra capital com El Jardí dels Set Crepuscles (Columna), fins i tot es permet unes pàgines memorables en què un fantasma apareix amb tota la seva untuosa i electroplàsmica sensualitat, un passatge que acaba amb un coit miraculós: “en la carn la glòria d’un batre d’ales grandiós”. Perquè fins i tot en el moment de l’arribada de la divinitat Tànatos se’ns pot concedir un dionisíac instant d’Eros: pulsió de mort, pulsió de vida… I Freud no pas com a simple identificador de manies, histèries o síndromes, sinó com un veritable escriptor, una baula definitiva en la configuració del món com ho varen ser Plató, Jesucrist o Shakespeare.

D’aquesta manera es confirma que entre tant caos, tanta mort i tanta destrucció el sexe és, per a Miquel de Palol, una de les poques pulsions de vida i un dels pilars bàsics per la dignitat humana al costat de la literatura entesa com a arma suprema de la raça contra la mediocritat i la obsolescència programada mundial. Angèlica i Rafel també ens obre les portes a algunes de les concepcions més intrínseques de la cosmogonia ideològica de Miquel de Palol, és aquí quan ens regala frases memorables, de to gairebé autoconfessional: “Jo no insulto els lectors amb el menyspreu d’una pretesa superioritat (…) Jo respecto els altres, per això dono el millor de mi mateix.” Llegir Angèlica i Rafel, o el més recent Bootes (Navona), ens confirma que, en efecte, Miquel de Palol continua esforçant-se imperialment per oferir el millor que ens pot donar dintre de les entranyes de la literatura mundial i ens confirma que és un dels nostres narradors més sofisticats i superdotats, un filòsof, i fins i tot un humanista integral, que no sermoneja, s’ho passa millor fabulant històries sempre interconnectades entre elles que condensen el seu sistema moral, pensamental, narratiu i literari. Un veritable festí total, una orgia absoluta.