Jardí, caserna i taverna

Italo Calvino és un autor irreductible. Més que inclassificable, irreductible. Perquè d’etiquetes en té tantes com vulguem: el neorrealista, l’ironista, el satíric, el fantàstic, el picaresc, el combinatori, l’oulipià, el lector (el lector!), el postmodern, el faulista... Et pots quedar íntimament amb un dels Calvinos, però no pots deixar els altres de banda, i quan et pensis que el tens controlat, reduït a una fórmula, se t’escaparà de les mans. Si m’hagués de quedar amb una categoria potser fugiria de totes aquestes i diria que Calvino és un narrador juganer. Per com juga amb totes aquestes categories i com ho fa des de la seva primera tirada de daus. Sovint diem aquestes coses per emmascarar obres que no acaben d’excel·lir enlloc, potser, però el diferencial de Calvino és que resulta rabiosament perfecte camini per on camini. Hi penso més que mai ara, després del particular procés de relectura que m’ha imposat l’edició de L’últim és el corb, amb una traducció gormanda de Pau Vidal i l’epíleg instructiu i moderadament polèmic de Francesco Ardolino. Però abans d’explicar què ha tingut de particular aquesta relectura i què em fa veure més clara que mai la categoria de jugador per a Calvino, abans d’això, un paràgraf celebratori.

Qualsevol col·lecció editorial és una carrera de fons. En aquest món nostre em sembla que és tan fàcil fer l’arrencada de cavall com la parada de burro, però és en el fons on ens juguem les garrofes. Per aguantar la tirada llarga no només calen llibres que es venguin una mica, sinó llibres que recordin als corredors que estan seguint el camí correcte. O el camí que volien seguir, en tot cas. Aquesta tardor la col·lecció «Portàtils» farà cinc anys, i cinc anys ja comencen a ser un tros per quedar exhaust, segons com, però hi ha glopades d’energia que poden amb tot. Ja en el primer esquema del que havia de ser la casa dels grans contistes de la literatura universal, el nom d’Italo Calvino era a dalt de tot de la carta als reis. Potser era una cosa d’aquelles que posàvem a la carta sense gaire esperança, aviam si sona la flauta i s’ho creuen, que ens hem portat bé. Doncs apa, flauta i trompetes. Celebrar els cinc anys de la col·lecció traient un Calvino inèdit, i un Calvino tan important i alhora tan desconegut (i si m’embalo hi afegiré tan mal llegit), és una manera immillorable de dir vinga, va, que això val la pena.

Parèntesi amargant. Fins a dia d’avui, la repercussió de l’Any Calvino als Països Catalans ha estat gairebé nul·la. Alguna menció menor a premsa i mitjans i para de comptar, ben poca reivindicació a les xarxes socials i reedicions escadusseres; que jo sàpiga, el Corb és l’únic inèdit previst en català. Això contrasta molt amb l’atenció que va despertar l’any passat el centenari de Pier Paolo Pasolini, amb una onada de noves edicions, articles de premsa i homenatges de tota mena, des del crit instagràmic fins al congrés universitari. Llegim més Pasolinis que Calvinos, en aquest pam de terra? No m’ho sembla pas. Hi deu tenir a veure la dispersió editorial de l’un (perquè els reeditadors de Pasolini deuríem ser set o vuit, l’any passat, de xics i belluguets) i la concentració gairebé total de l’altre. I no hi deu ajudar gaire aquesta qualitat camaleònica que he començat exalçant en Calvino, tampoc. Sigui com sigui, donem-nos un marge de reflexió, que encara tenim uns mesos per rescabalar-nos.

L’últim és el corb és el primer llibre de contes d’Italo Calvino. Contes escrits entre els vint-i-un i els vint-i-cinc anys, compilats per primera vegada l’any 1949. Que no és un llibre qualsevol ho demostra que l’autor el traginés durant gairebé trenta anys de revisió, reelaboració i, fins i tot reendreça. L’experiència a la resistència antifeixista havia donat un primeríssim fruit en forma de novel·la, Il sentiero dei nidi di ragno, que ell mateix impugnava parcialment en un pròleg majestuós de 1964. Aquella primera novel·la ja deixava veure un narrador amb un do especial, i sobta llegir, en una crítica de Geno Pampaloni a L’últim és el corb, que alguns col·legues havien definit Calvino com «el típic escriptor d’un sol llibre». Pobrics! El cas, però, és que estic d’acord amb Pampaloni quan descrivia aquests contes, pocs mesos després que sortissin, com el veritable començament de la carrera de Calvino. No ho dic per menysprear la primera novel·la, sinó per remarcar la multiplicitat de registres que demostra aquest recull (cosa que, com era previsible, va destrempar bona part de la crítica) i per la prodigiosa estructura que fixa. I aquí és on vull aturar-me, aquí hi ha el suc.

Quan preparàvem l’edició de L’últim és el corb ens va acompanyar una temptació perillosa: la de fer un índex doble per veure les dues endreces que ha tingut el recull al llarg dels anys. Calvino va capgirar profundament l’endreça d’aquests contes el 1969, per desdir-se’n al cap d’un temps i retornar a l’ordre original (això sí, deixant-hi la pentinada de llengua i estil que hi havia fet pel camí). La llista del 69 eliminava cinc contes de l’edició del 49 i n’hi afegia cinc més, per mantenir el nombre total de trenta, i el que potser és encara més simptomàtic: el reestructurava de dalt a baix amb una classificació temàtica completament nova: contes de la Resistència, contes picarescos i contes de la Ligúria. Aquella edició tancava el llibre amb les mateixes tres faules polítiques que tancaven la primera edició: els únics contes que no es van moure mai de lloc. El canvi més crucial de la reendreça era que, mentre que abans el lector entrava al període amb una sèrie de contes de camp i mar obert, amb el paisatge de la Ligúria de fons carregat de llum i d’imatges al·legòriques, ara hi havia d’entrar pels corriols estrets dels contes més clarament bèl·lics (d’entre els quals, val a dir-ho, Calvino treia els més amarats de la seva pròpia experiència, com que li anés d’un pèl de ser afusellat pels nazis o que li segrestessin la mare). Si no se n’hagués desdit, avui ens hi querellaríem, perquè una de les grandeses d’aquest llibre, definitivament, és com aconsegueix que la guerra t’espetegui a la cara amb tota la cruesa al centre del volum. Els blocs hi són sense fer-se explícits ni sistemàtics (i els hi podríem posar títols, fins i tot: Jardí, Caserna i Taverna) i el lector entra en combat, com aquell qui diu, sense adonar-se’n. Un recorregut que comença i acaba amb un banquet d’animals, i això és clau si tenim en compte que en tots els contes n’hi surten, en tots, i amb un paper determinant. El primer banquet és el d’«Una tarda, Adam», paròdia bíblica en què el petit Libereso porta totes les bèsties del jardí a la pica on l’estimada Maria-nunziata renta els plats dels seus amos; el segon, el que tanca el llibre, és el banquet de peixos de tots colors que el pinxo Grimpante ofereix a la gentalla famèlica que s’amuntega a la platja, acabada ja la guerra, servint-se de les armes que havien deixat els nazis. Una endreça, també, que afavoreix els contrastos estilístics a què juga deliberadament Calvino: la tríada entre «Dòlars i velles mundanes», «L’aventura d’un soldat» i «Dormint com els gossos», per si sola, donaria per a una tesi doctoral.

En el treball sobre l’estil hi és tot; també la postura política. En parla Ardolino al seu epíleg i no em dedicaré a refregir-lo, però em sembla que l’obra més carregada de la lluita ideològica de l’autor, antifeixista militant primer de tot i, no sé si dir després o mentrestant, recelós del dogmatisme de les files comunistes, l’obra ideal per llegir aquest conflicte intern, és L’últim és el corb. Perquè no ho fa des de la divergència sideral amb el Partit Comunista d’obres posteriors, amb el carnet estripat i havent esdevingut un autor ja gairebé canònic, sinó ben bé des de dins de l’huracà, amb l’experiència de combat tendra als dits i combinant en una mateixa obra la projecció emotiva del cos a cos contra els nazis i la distància intel·lectual imprescindible per no esdevenir un xai ni un clixé de la causa. Com pot ser tanta consistència en un home (avui en diríem un marrec) de vint-i-cinc anys? No n’hi ha prou de dir que eren altres temps. Era Italo Calvino.