Vèncer la mort

Febrer del 2000. L’arrencada literària de Jordi Cussà va causar un impacte contundent; un impacte que ara, vist amb la perspectiva de més de vint anys, ja considerem entre els més importants del canvi de segle. Els Cavalls salvatges eren i són un ham doble, amb dos esquers irresistibles: d’un costat, l’estrictament literari (i aquí la unanimitat la trobem en l’aplaudiment a la riquesa lingüística); de l’altre, el valor testimonial del món que retrata i des d’on el retrata: des del centre del volcà. El pes de vida que hi ha entre línies, que no és un joc de paraules.

D’aquesta vida, a la solapa de la primera edició només hi deia que érem davant d’un autor amb una dotzena d’obres dramàtiques escrites, quatre reculls de poesies i dos contes destacats al Premi de Narrativa Curta Vila de Sant Boi: un que va quedar-ne finalista i un que el va guanyar, «Actuació de gala». Tot i que des de llavors ha anat apareixent en notes biogràfiques dedicades a l’autor, el conte premiat va quedar als llimbs dels introbables. Fem-hi, però, una queixalada en honor dels bons gormands.

«Actuació de gala» és una narració esplèndida, signada a Sant Cugat l’abril de 1984, protagonitzada per dos arreplegats que podrien desfilar perfectament per Cavalls salvatges. És la història d’un «artista pòtol», que malviu fent de mim a les Rambles de Barcelona, i d’un seu amic violinista, ovella negra de casa bona, amb qui comparteix actuacions i un amor furtat. Per al mim, el company músic és un mirall que ressalta la seva profunda misèria, i aquest mirall es trenca en una tràgica escena final. Trenta pàgines d’alta tensió amb tota aquella gorgeria lingüística marca de la casa i una maduresa sorprenent en un autor de només vint-i-tres anys. L’estil fa pensar en alguns dels capítols de Cavalls salvatges en què queden més ben saltejades les veus del Lex i el Mín. El panorama social que retrata, d’altra banda, és el de la mateixa «generació de pringats» de la novel·la, amb la droga, el sexe fora de norma, la música (ja hi tenim un concert de King Crimson!) i l’oposició orgullosa a la impostura benpensant que passa pel costat del pària i fa veure que llegeix el diari: «Els pàries que no comprem mai la premsa som els que en sabem més, de la crisi. De fet, nosaltres som la crisi». Aquell món literari ja bategava, sí. I hi havia el teatre. Cussà havia passat testimonialment per l’Institut del Teatre (sense l’anècdota biogràfica no ens creuríem que al conte s’hi parli de l’última lleteria del Poble-sec, al carrer de les Pedreres) i ja havia fundat, a Berga, Anònim Teatre; «Actuació de gala» és un homenatge al cuc de l’escena, que va acompanyar l’autor durant tota la vida, cosa que també serà un fil transversal a la seva obra narrativa.

Cavalls salvatges és un remolí d’actuacions de gala com aquella, doncs, algunes de les quals neixen sens dubte en contes previs (el mateix Cussà s’hi referia sovint com a contes, als capítols de la novel·la), i situa de sobte l’autor en contextos tan impensats com el late show televisiu estrella del país, on es troba per primera vegada amb Matthew Tree (l’amistat del qual és el millor que li va reportar la novel·la, dirà anys després). El talent de Jordi Cussà desperta una expectativa enorme entre lectors de morro fi, que es pregunten què serà capaç de fer més enllà d’aquesta primera obra.

Amb el tro d’aquell tret de sortida, començava també la lluita de l’autor per guanyar-se una consideració literària més enllà del seu valor testimonial, que dèiem. Una lluita que no s’ha acabat, per molt que ell ja no hi sigui. Amb la tercera edició de Cavalls salvatges que el lector té a les mans, Comanegra emprèn (no: continua) una aposta de gran abast, que aplegarà els dos cicles narratius que van marcar la vida i l’obra de Jordi Cussà; dos cicles que van néixer i van culminar anant sorprenentment de bracet.

Juny del 2002. Jordi Cussà guanya el premi Fiter i Rossell amb la seva tercera novel·la, L’alfil sacrificat. Serà el tercer i últim llibre que li publiqui l’editorial Columna. El Fiter i Rossell suposa el primer premi d’entitat en la seva carrera i un intent d’espolsar-se una certa llufa d’autor d’elit. Ho confessava en una entrevista de Sílvia Colell per a la revista L’Erol, i mostrava l’estranyesa davant d’aquesta fama de minoritari. Perquè Cussà hauria de quedar com un dels millors narradors d’aventures (d’èpiques populars) del nos­tre segle. Això també val per a Cavalls salvatges. L’objectiu, sempre: «Divertir i entretenir, però alhora fer pensar i regirar una mica les consciències». Autor d’elit? El mateix que a «Actuació de gala» es pixava en les elits barcelonines que anaven a veure els miserables artistes mico de les Rambles? Ni parlar-ne!

I el que ens crida més l’atenció d’aquella entrevista és la conside­ració que mostra Jordi Cussà per la seva segona novel·la, La serp: si li fessin triar entre una de les seves tres primeres obres, diu, triaria La serp. La serp, de publicació immediatament consecutiva a Cavalls salvatges, és segurament l’estendard més important de la lluita pel reconeixement artístic fora del món ionqui. I La serp (que l’autor dedica als seus pares i que des d’un primer moment es planteja com la primera part d’una trilogia extensa i de gran ambició for­mal) mossega i enceta una ferida que s’arrossegarà molt de temps. Perquè, per més que l’autor se l’estimés, La serp va passar a ser, al cap de pocs anys, una peça de col·leccionista, i la seva continuació, El Ciclop, va tenir molts problemes per trobar editorial.

Desembre del 2007. Han passat vuit anys de la publicació de Cavalls salvatges. En aquest temps Cussà ha publicat sis novel·les i un llibre de poemes, i mira enrere. Hi ha un corc. Agafa un exemplar d’aquell llibre ja mític i un bolígraf de color taronja, llampant, i comença a marcar. La primera capa de revisió per a la segona edició queda enllestida deixant un llibre masegat de dalt a baix; aquell mateix exemplar acabaria repassat amb dos colors més, difícil de reconèixer. En l’entrevista citada del 2002 Cussà s’accepta com un escriptor compulsiu; el que també es va anar evidenciant, i avui encara s’ha de descobrir en profunditat, és que érem davant d’un revisor compulsiu. Si més no, amb les seves obres més estimades. Això desfà qualsevol temptació de condemnar-lo a aquell quarto fosc que tenim reservat per als autors prolífics (l’abis­me de l’escriptor compulsiu: esdevenir prolífic), invariablement acusats de poc curosos. Aquesta compulsió del 2007, en qualsevol cas, queda amagada i haurà d’esperar nou anys a sortir a la llum.

Pocs mesos abans, Cussà havia presentat la seva sisena novel·la, Clara i les ombres, la primera i única que publica a l’editorial Empúries. Al final de la crònica que en va fer Europa Press hi ha recollides unes declaracions que, d’una banda, ens fan tocar de peus a terra sobre la realitat material de la carrera literària de Jordi Cussà, i de l’altra ens deixen una pista més sobre aquella ferida que havia deixat oberta La serp.

Per començar, l’autor admet que no pot viure de les seves publicacions, i que sort en té dels encàrrecs de traducció que li arriben. Si considerem que les traduccions són part de l’obra d’un autor, cal tenir-les en compte; si a més a més resulten ser l’ingrés econòmic més important en la vida d’un autor, tinguem-les en compte doblement. Perquè ningú viu de l’aire, que se sàpiga.

La referència a la ferida no és òbvia a simple vista, però només cal fixar-s’hi un moment. La crònica recull paraules de l’autor en què avança que ja té ben enllestida la que serà «la seva obra més densa», El Sea Club (segons la transcripció de l’agència), per a la qual està buscant editor. Parlem d’El Ciclop, efectivament, i aquí al lector li està permès somriure. Per tant, la segona part de la Trilogia de la Civilització, la continuació de la nineta dels ulls de Jordi Cussà, ja buscava editor l’any 2007 (si no més enrere). I si fa un moment parlàvem de la compulsió de Cussà per revisar les seves obres més estimades, aquí ho tenim: l’exemplar de Cavalls salvatges anotat per l’autor té com a mínim tres passades, tres colors; l’exemplar de La serp, en procés d’edició en el moment d’escriure aquestes línies, en té quatre.

Darrere del que era visible, doncs, en el taller de l’escriptor, aquell 2007 conflueixen els dos impulsos creatius que marquen principalment la trajectòria de Jordi Cussà: la narració dels anys vermells de l’heroïna, que l’autor revisa i reescriu sense parar (d’aquí en sortirà, també, Formentera lady), i un projecte de tres novel·les que travessen vint-i-sis segles d’història en més de mil pàgines. Dues fixacions que, en aquell moment, semblaven irreconciliables.

Juny del 2016. Edicions de L’Albí publica la segona edició de Cavalls salvatges, que conté la profunda revisió (revisió de revisions, de fet, refosa en un manuscrit nou) que Cussà ha mastegat durant tants anys. I torna a sonar «el gong que eclipsa la resta de l’orquestra».

Entre 2015 i 2016, amb la publicació de Formentera lady i la reedició de Cavalls salvatges, l’autor reapareix en pantalla i fa més forrolla que mai. La seva posició respecte dels engranatges de la cultura catalana és una altra, però: hi ha recel a cabassos. El 6 de març de 2015 publica un article titulat «El melic gran de la capital», a Nació Digital, en què despatxa sense manies el pic d’atenció mediàtica que comença a tenir comparat amb el silenci que se li ha dedicat durant els últims anys. El mes anterior, en una entrevista de Pere Gendrau per al mateix diari, Cussà ana­litza la seva carrera literària com «la típica muntanyeta. Crec que va anar pujant força bé fins a El noi de Sarajevo, i a partir d’allà, ha baixat». L’entrevistador li reclama El Ciclop, ja hi tornem a ser, i Cussà esgrimeix problemes editorials; l’entrevistador li diu que La serp és el millor que ha escrit i l’autor es deixa estimar, no ho nega (fins i tot la defensa com la seva obra més original). En tot cas, el que passa entre l’entrevista i l’article és que la muntanyeta sembla que es vulgui tornar a alçar amb Formentera lady, publicada a LaBreu Edicions.

Quan L’Albí treu la seva reedició de Cavalls salvatges, Formen­tera lady ja porta tres reimpressions. Una nova generació entra a l’obra de Cussà i torna a dir el mateix que es devia sentir l’any 2000: com pot ser que no l’haguem conegut abans? Cavalls salvatges havia passat anys descatalogada, Cussà havia publicat quatre obres a L’Albí i la muntanyeta anava fent baixada. Quan Cussà lamenta el poc cas que se li ha fet darrerament ho fa te­nint al cap les dificultats que l’editor de L’Albí i gran amic seu, Jaume Huch, ha tingut per vendre els llibres que li ha fet. Pocs mesos abans de la reedició de Cavalls, li publicava El trobador Cuadeferro, i l’última de totes, el 2017, serà la que el lector fa estona que espera: El Ciclop.

Així com La serp va sortir a l’ombra de la primera edició de Cavalls salvatges, i va quedar enterrada per aquella festa frenètica i perfecta, El Ciclop ha d’esperar que arribi la fogonada de la segona edició, més l’impuls renovat de Formentera lady, per poder treure el cap. La repercussió de la segona novel·la de la trilogia va quedar sota mínims, com la tendència feia esperar.

Però Jordi Cussà no claudica en la seva recerca de considera­ció més enllà de la literatura ionqui (si ens hi mirem una mica, veurem que reprodueix els passos de l’inici de la seva carrera), i aquell 2017 presenta El primer emperador i la reina Lluna al premi Sant Jordi. Una decisió prou remarcable. Cussà no guanya el Sant Jordi i l’emperador llangueix al calaix de les bogeries editorials. La novel·la acabarà publicant-se a principis del 2021 a Comanegra, i, finalment, li suposarà aquell esclat, perseguit durant tants anys, de reconeixement entre el gran públic. L’autor rep la notícia del premi Crítica Serra d’Or dos dies abans de morir. Encara vam tenir temps d’una conversa. Ell feia mitja broma lamentant que el premi no comportés cap remuneració econòmica. Perquè ningú viu de l’aire, definitivament.

Aquesta lluita de Cussà, durant tants anys frustrada, per de­fensar altres obres més enllà de Cavalls salvatges i Formentera lady, no ha de negar ni una engruna d’importància a la parella d’obres sobre els anys vermells, ni la consideració altíssima que els tenia el seu autor: les revisions que va deixar fetes en totes dues en són una prova palmària. Sigui com sigui, l’obra de Cussà va renéixer entre 2015 i 2016 tornant a la casella de sortida. I si parlem de casella de sortida cal fer un salt mortal, que ens permetrà veure fins a quin punt les línies mestres de Cussà estan connectades i bateguen des del fons del temps.

Abril del 1981. Jordi Cussà és a Chesham, a casa de la seva ger­mana Rosa Maria, que hi viu des que ell tenia nou anys. L’abril del 1981 Jordi Cussà en té vint i escriu el que considera el seu primer conte: «De matinada, una telefonada». Quan l’autor em va enviar «Actuació de gala», que encara no havíem ni acabat d’editar El primer emperador i la reina Lluna, m’anunciava una selecció que tenia feta entre tots els seus contes, datats entre 1981 i 2019. Poc després m’enviava aquest, entre un patracol considerable a partir del qual en vam triar un per al digital Paper de vidre. A diferència del que passa amb «Actuació de gala», el lector ho té fàcil per llegir aquest «De matinada, una telefonada», perquè el vam acabar publicant a la pàgina web de Comanegra i al digital Catorze. El cas és que aquest primer conte posa la pell de gallina, entronca de manera sorprenent amb Cavalls salvatges i ens planta davant dels morros de què va tota la literatura de Jordi Cussà: del triomf de la vida; de vèncer la mort.

Si rellegiu el capítol «Jutge, víctima i botxí» de Cavalls sal­vatges hi trobareu gairebé tot el que presenta el conte; el conte de la novel·la, de fet, pot considerar-se una reescriptura d’aquell del 1981. La mort d’una noia envescada en la droga; una noia estimada pel protagonista; un protagonista que se sent culpable d’aquesta mort; una culpa que fa que l’home se suïcidi punxant-se una sobredosi d’heroïna.

Tot es veu amb unes altres ulleres, havent llegit aquell conte. Cap provatura estilística, cap presumpció d’originalitat: pura i crua catarsi, com definiria Cavalls salvatges tants anys després. Amb només vint anys, Jordi Cussà agafa la mort pel coll de la literatura, i escanya prou fort perquè la mort surti corrent. Això mateix seran Cavalls salvatges i Formentera lady, i això mateix serà Les muses, que tanca la mítica i fins a última hora dissortada Trilogia de la Civilització fent evidents picades d’ullet al díptic de la droga i als vaivens de la carrera literària del mateix Jordi Cussà. Vet aquí la cursa contra el fat en quatre edats significatives: els vint de l’escriptor real del primer conte; els quaranta i cinquanta que tenen, respectivament, els escriptors ficticis de Cavalls salvatges i Formentera lady; i els seixanta que tenia l’autor de tot plegat quan va entregar Les muses per a la seva publicació. La mort potser es pensa que a la quarta va anar la vençuda, però nosaltres sabem que ella és la gran perdedora d’aquesta història.

*

Avui recuperem Cavalls salvatges sent fidels a l’última revisió que va deixar-hi feta Jordi Cussà. Entre 2018 i 2021, Cussà treballa en la versió castellana de la novel·la per a Sajalín Editores (que també li encarrega la de Formentera lady), fa el guió de l’adaptació de la novel·la a còmic per a Pagès Editors (il·lustrat per Kap, amb qui treballa molt intensament durant els últims temps) i rep la notícia de la futura traducció anglesa a Fum d’Estampa Press (cosa que comparteix eufòricament amb els amics). Molta feina i molt positiva. A diferència del reviscolament de 2015-2016, a més, pel mig d’aquestes últimes alegries amb el díptic de la droga, veu que d’El primer emperador i la reina Lluna se’n fan tres edicions en pocs mesos (a dia d’avui ja en són cinc). El primer pas cap a la internacionalització del gong dels anys vermells coincideix amb un augment notable del reconeixement públic dins el propi país.

La revisió de Cavalls salvatges que hem manejat està datada el novembre del 2018. D’un exemplar de la segona edició que conté anotacions de treball per a l’adaptació posterior que faria per al còmic i una sèrie de correccions d’importància considerable. Es refà algun paràgraf, es canvia el títol d’un capítol, es perfila la cons­trucció d’unes quantes frases (alguna, directament, s’elimina), es revisen noms i dates, s’arrangen una colla d’errors ortogràfics i s’hi fan canvis de puntuació. Encara s’hi introdueix algun neologisme («díler»!) i algun dels jocs lingüístics marca de la casa (com quan la Lluïsa ara està «tipa de tulipes»), i s’hi marquen preferències pel que fa a la jerarquia entre capítols. Per resoldre alguns dubtes, ens hem servit de dues crosses: el manuscrit refet per l’autor de cara a la segona edició de la novel·la (amb dues notes seves datades el maig del 2014 i el maig del 2016), i aquell exemplar de la primera edició marcat de dalt a baix l’any 2007.

Tornem una altra vegada al principi, doncs. Però tot ha canviat força. Naturalment, que Cussà no sigui només el narrador dels anys vermells no treu que sigui qui millor ens els ha narrat (i du­rant més anys, i en més capes d’escriptura). I si és cert que el valor de Cavalls salvatges va molt més enllà del merament testimonial (és més, deixem-ho clar: el seu principal valor no és el testimonial), també ho és que el nervi del primer crit és únic, ressona com cap altre i no te’n pots desempallegar mai.