Lectures a la veranda

UN PUNT EN L’INFINIT

 Mònica Batet

Per què m’agraden tant els contes? Per què hi ha uns contes que recordo més que els altres? Per què quan passo pel carrer Governador González recordo sense voler un conte de l’Imma Monsó? La primera pregunta és fàcil de respondre, les altres dues no tant.

Sens dubte, hi ha alguns contes que posseeixen un mecanisme intern que n’afavoreix el record gairebé perfecte. Afortunadament, però, l’escriptura no és una ciència exacta i no hi ha normes que ens diguin quina serà la unió de peces que aconseguirà que aquest mecanisme funcioni.

 “La finestra” d’Imma Monsó és un dels contes que continuo recordant per aquest mecanisme intern i perquè conté una veritat que va més enllà de l’anècdota. En aquest conte hi ha una dona que veu des de la finestra una casa on voldria viure, tot i així, quan hi aconsegueix viure s’adona que el que realment li agradava era poder contemplar des de la seva antiga finestra aquella casa anhelada i projectar-hi expectatives.

Del 2012 al 2020 es podria dir que jo també vaig projectar aquesta mena d’expectatives. Des del meu pis, veia uns veïns de l’edifici cantoner de davant, un edifici que considerava magnífic. Pensava que la parella que hi vivia eren estrangers i arquitectes. Va passar el temps i arran de la pandèmia, ens vam començar a saludar pel balcó i, de mica en mica, els vaig anar coneixent. He d’admetre que fins el març de 2020 vaig deixar que la meva imaginació guanyés.

El que em va passar amb aquest veïns i el que passa a la protagonista de “La finestra”, curiosament passa també a la veu narrativa del conte “La veranda” de Herman Melville. Entre el meu món i el de Melville hi ha 170 anys de diferència i, tot i així, la veritat que s’hi explica és del tot vigent.

M’imagino asseguda en aquella veranda orientada al nord. Els dies són llargs.  Sec al costat del narrador en una llotja magnífica. Com ell vull saber quin és aquell objecte, primer indeterminat i que després esdevé una casa amb una teulada que sembla daurada. Entenc que el protagonista pensi en fades i que idealitzi aquell punt en l’infinit.

La seva curiositat és la meva i me n’alegro quan decideix comprovar si el que hi ha tan lluny de la seva veranda és el que espera. El camí no és fàcil: hi ha falgueres, boscos, muntanyes i, al fons, cel. El narrador i jo som peregrins que volem arribar fins al capdamunt del senderol i veure aquella casa amb sostre de punxa.

Tenim tantes expectatives quan coneixem la Marianna –la noia que hi viu– però ella de seguida ens fa tocar de peus a terra. Aquell indret és inhòspit. Ni els ocells hi arriben. Des d’una finestra que –ara que hi som a prop– veiem que té la fusta corcada, és des d’on ella contempla una casa que en la distància li sembla de marbre i de teules blanques. El narrador s’adona llavors que la casa llunyana de la qual està parlant la Marianna i en què, segons les expectatives de la noia, hi viu un home feliç és la seva pròpia casa.

No diré què li respon el narrador, però sí que diré que si el conte de  “La veranda” segueix funcionant és perquè ens parla d’una veritat universal. L’ésser humà a vegades no canvia tant i, per això, un escriptor del segle XIX i una lectora del segle XXI –que passa sovint pel carrer Governador González– anhelen la felicitat que potser deuen tenir els que viuen en un punt infinit o en un edifici cantoner.

EL MAR, EL MAR: LES TRIBULACIONS DEL JOVE MELVILLE

 Àlex Moreno Mulet

L'any 2021, quan preparàvem a l'editorial Comanegra el que seria el volum de contes Sota la pluja, d'Anna Murià, recordo tenir present mentre en llegia els relats que alguns funcionaven com a nouvelles à clef, contes en clau que amagaven darrere diversos arguments retrats dels escriptors amb qui Murià va exiliar-se a Roissy-en-Brie, a França, després de la Guerra Civil. Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Agustí Bartra, Pere Calders, Francesc Trabal... La llista de catalans exiliats és llarga. I sense aturar la lectura i fer-ne una cerca, m'anava preguntant: hi apareixeran tots, als relats? A quins sí i a quins no?

Una cultura i una història com la nostra, de vegades, només la podem entendre així, en el seu estat natural, a bocins. Aquest joc de miralls entre el que van viure els nostres autors i el que van escriure, però, pot provocar confusions, perquè les seves creacions són valuoses en més d'un sentit. O és que s'esgoten, els contes de Murià, un cop desxifrats els jocs autobiogràfics i confessionals? Hi ha algú darrere de Marie-Therèse, la protagonista del relat «Via de l'est»? ¿És Murià mateixa, la narradora del conte «El país de les fonts», que cerca uns paisatges de la seva infantesa que, de tant com costen de localitzar a l'edat adulta, potser mai han existit? La biografia de l'autora ens fa pensar que sí, i ho reforça que, si parem atenció a la geografia maresmenca, no costa de trobar la relació entre els pobles reals de Catalunya i els pobles ficticis del text: el Matadauró del conte pot ser Mataró; Llinatges, Llinars, i Dosrius, ben entrats ja en la muntanya, conserva al relat el seu nom original. No és tan diferent del que ocorre a «La finestra de gel», on trobem una protagonista que es desperta l'any 2280, després d'haver estat congelada tres segles, i així i tot, en les terres ignotes en què es troba, vol fugir d'allò que li fa mal, que són «les petites semblances» entre l'ara i l'abans, «trobades en això que no és meu». Quin és aquest passat que turmenta el present? Li pertany a algú?

Aquestes petites semblances que romanen malgrat el pas dels segles són les mateixes que separen infància i maduresa en l'altre conte, on també fan mal. I aquesta preocupació que Murià va traçant als seus relats —d'això vaig adonar-me més tard— és la mateixa que la de molts dels grans llibres de la literatura europea del segle xx, com Penes primerenques, un llibret també dit autobiogràfic de Danilo Kiš en què el narrador, com el de Murià, quan torna al poble on va créixer no troba res que li asseguri que aquell és el seu poble. Aquesta coincidència em va fer pensar si m'havia importat mai, llegint Kiš, que aquella vila de què parlava als contes fos realment la seva i, sobretot, si això els donava a aquells textos més o menys valor. Va ser després d'això que vaig entendre que no era pel valor museístic, malgrat que en tinguessin, que volia tornar als relats de Murià.

Aquestes idees van reaparèixer quan llegia per últim cop, abans que anés a impremta, la selecció de contes de Herman Melville que vam publicar a l'editorial el passat mes de març. Perquè quan triava els relats no vaig parar esment al fet que Melville, mariner per excel·lència, autor de Moby Dick —i, de nou, de les ‘autobiogràfiques’ Typee i Omoo—, va abandonar la novel·la alhora que va abandonar literàriament el mar.

És abans d'arribar als quaranta anys, i després d'haver escrit una desena de novel·les, la majoria marítimes, que Melville decideix deixar d'escriure'n; farà una quinzena de contes abans de la publicació de l'última novel·la, decidirà dedicar-se a la poesia i treballarà de duaner al port de Nova York durant gairebé vint anys. Els espais d'acció d'aquesta colla de relats que fa, quan comença a donar la seva carrera com a novel·lista per acabada, gairebé no tenen res a veure amb els dels seus llibres anteriors. Aleshores, ¿és possible que, cansat de la mala recepció de les seves obres, l'autor decidís que valia la pena situar els seus relats al bosc, a la muntanya o a les ciutats, tot apartant-se dels oceans? És clar que sí. És clar que sí que pot ser, però si a partir d'això volem llegir els contes en clau autobiogràfica, poc suc els podrem treure. Els textos sempre podran dir-nos més coses de la biografia dels autors que aquesta d'aquells: molt més volàtils, i sense deixar de parlar de realitats com l'exili o el fracàs personal, cap dels contes es limita a parlar de les tribulacions pròpies; sempre les desborden, les excedeixen.

Valdrà més, llavors, parlar de què ocorre als relats i de com dialoguen entre ells que no pas jugar a les semblances i les diferències entre la vida i l'obra de l'autor. De la mateixa manera que amb els relats de Murià, si els de Melville es llegeixen en conjunt, emergeixen qüestions del tot invisibles en les lectures independents. L'allunyament de la temàtica marítima és evident, sí, però quan hi parem atenció, ens adonem que en cap cas desapareix. Al conte «La veranda», per exemple, el narrador emprèn un viatge per la muntanya fascinat per un punt brillant que veu des de casa seva. Des de la primera frase anuncia que viu al camp perquè és on va voler retirar-se, de manera que sabem que ha tingut una vida anterior diferent. És probable que fos mariner, perquè diu que, en contemplar el paisatge, li venen «records d'alta mar», per tot seguit descriure'l, el paisatge, a través d'un vocabulari marí:

“[...] no tan sols el cereal s'inclina dibuixant extensos corrents, i les petites onades d’herba baixen gronxant-se fins a la veranda baixa que els fa de platja, i les restes de dent de lleó se les endú el vent com els esquitxos del mar, i el morat de les munta­nyes és ben bé el morat dels rompents, i un plàcid migdia d’agost s’aclofa sobre els fondos herbassars com la calma damunt l’equador, sinó que la immensitat i l’aïllament són tan oceànics, i el silenci i la semblança també, que la primera visió d’una casa estranya que s’alça a l’altra banda dels arbres és, als ulls del món, com espiar un veler desconegut des de la costa de Barbaria”.

Un cop retornat del viatge cap al punt lluminós, el protagonista, a la manera del Càndid de Voltaire, qui sap si més savi o tan sols decebut, afirma que ja no salparà més amb la iola —persisteix aquí el vocabulari de mar en l'entorn muntanyós—, i presenciem una mena de segon retir: al principi del conte llegíem que havia vingut al camp a jubilar-se, i ara deixa de nou les travessies i aparca les embarcacions per tenir una vida menys activa i més contemplativa.

(Aquesta és la primera part de l’article «El mar, el mar: les tribulacions del jove Melville». Pots llegir-lo sencer al tercer volum de la Revista Solstici: https://plateredicions.cat/producte/revista-solstici-vol-3/)