... ...

Esdeveniments

Lectura de 'La casa tapiada'

Coloma Lleal

Em van trucar de l’editorial Comanegra per preguntar-me si volia participar en la presentació de la darrera novel·la d’en Julià de Jòdar, novel·la que un altre Julià ha dit que és la millor de les que, fins ara, ha escrit aquest autor. Vaig acceptar, és clar, i aquí em teniu, tot i que no sé si aquesta obra que em van fer arribar és ben bé una novel·la.

És un relat, sí; hi ha elements de ficció, també; l’autor enganxa —o enganya?— el lector des de la primera ratlla a l’última, d’acord. Però no tinc gens clar que aquest text respongui a les característiques d’allò que molts entenen per novel·la. Perquè tot i que explica històries, potser és més un llibre d’història social i política que una novel·la. Amb tot, tampoc no és un llibre d’història, perquè l’autor no hi manté aquell allunyament que permet l’anàlisi objectiva, sinó que ens parla des del fons de les entranyes amb tota la ràbia del món. I, si no és ni l’un ni l’altre gènere, potser és que els és tots dos i els supera. Recordeu allò de la tesi, l’antítesi i la síntesi?

D’altra banda, ¿que potser no ho havia dit tot ja a la trilogia anterior? A L’àngel de la segona mort, El trànsit de les fades i El metall impur en Gabriel Caballero ens havia reconstruït la seva història, i després en Lotari ens en donava la seva versió. I a L’home que va estimar Natàlia Vidal l’autor ens mostrava, impúdic, unes ferides sagnants. Potser ja estava tot dit, del seu entorn i de la seva ànima. Però en Julià de Jòdar hi torna —en Julià o, ara, el fill no sabut d’en Gabriel Caballero, després de la mort d’en Gabriel i de la mort del seu biògraf, en Lotari— i hi torna perquè hi ha laberints que no només són inextricables, sinó que a més són inacabables, com la necessitat de «passar comptes amb el seu barri», com ens diu ja a la primera pàgina, que l’empeny una vegada i una altra a refer la història des del començament, a retornar, incansable, al mateix paisatge. Però, segur que és el mateix? D’aquell paisatge ja només en queden «ombres fugisseres», com són esquius i isards els testimonis que ens en parlen. I, amb allò tan pirandellià de la revolució dels personatges, són ara tots els seus personatges, els reals, els encoberts, els estrafets i els imaginaris, els que desmuntaran i despullaran el pobre Gabriel Caballero.

El problema (o la sort) d’en Gabriel Caballero (o potser d’en Julià?) és que és un home «massa llegit»: per a ell, el món és la literatura i, com ell (o no sé qui) diu, el millor és riure’s del mort i del qui el vetlla i fer-ne un immens fresc paròdic. I per això de morts, en aquest llibre, n’hi ha uns quants; tants, que se’t glaça la rialla, perquè molts dels morts són persones que estimes, que estimaves, i que t’havien estimat, com molts d’aquells mestres d’una escola singular que quan plegaven se n’anaven a obrir nous mons de ficció i a ensenyar a entrar i sortir a voluntat de la realitat i de la mentida. I potser gràcies a ells, «amb en Gabriel no es podia saber mai on acabava la veritat i on començaven els romanços» i també per això «no podia deixar de furgar en la seva vida com (...) una mena de doble que entra i surt a voluntat del llibre i de la vida».

Però qui és en Gabriel Caballero? Una màscara per amagar l’autor? O només la màscara que amaga la persona, però no l’autor? O ni una cosa ni l’altra, i en Gabriel Caballero és només la ganyota amb què l’autor passa comptes amb tots nosaltres? Una ganyota que li provoca una immensa i obscena perbocada que ens obliga a adonar-nos de tots els fracassos i les renúncies que hem viscut. Perquè no només l’Esperanceta Trinquis ens mira amb ulls profunds per anunciar-nos que ja és morta, sinó que tots els que havíem llegit Triunfo, Les Temps Modernes o els llibres del Ruedo Ibérico, havíem escoltat Espriu a les golfes de l’Orfeó o anàvem a la cúpula del Coliseum, recomanàvem la lectura d’Escucha, yanqui o organitzàvem seminaris de marxisme, teníem amics o coneguts dels che/chos, dels «bufanúvols del MIL» o dels que entraven i sortien de Bandera Roja, o havíem cregut en la lluita de classes... on som, si no morts i enterrats? Com aquell sonat de La casa tapiada que volia plantejar la creació «d’un centre d’interpretació del treball», com si fos possible continuar parlant de la consciència de la classe obrera. La classe què, diu? Connais pas!

I aleshores ens adonem que potser no és només en Gabriel qui se suïcida enterrant-se en un mundo oblidat a la casa tancada, un bagul ple de roba vella i gastada, com el món que havíem somiat.

Fa poc llegia un article on es parlava del problema lingüístic que planteja el verb modern suïcidar-se format a partir del pseudollatinisme suïcidi, inventat per un metge anglès del segle XVIIè. L’autor de l’article, Oriol Ponsatí-Murlà, intenta escatir si es tracta d’un verb reflexiu o d’un verb pronominal, però allò que m’ha fet reflexionar és que suïcidar-se és un verb molt estrany, que resulta redundant si el conjuguem en tercera persona, a causa de la reduplicació que comporten el sui del radical i el se reflexiu que hi afegim (i que es podria parafrasejar per ell es mata ell mateix), i resulta paradoxal si el conjuguem en primera o segona persona (jo mato / tu mates ell mateix). Llegint-lo, em vaig preguntar si el veritable «macguffin de manual», la trampa amagada, no era aquesta: l’autor ens parla d’algú que se suïcida, i no ens adonem que ens està parlant d’un ell, referit a en Gabriel Caballero, però que pel seu caràcter redundant el verb amaga un altre ell, que potser és el lector. Sobretot aquell lector que reconeix com a propis molts dels records d’en Gabriel Caballero, aquell lector que havia cregut que era possible canviar el món i que, encara que, com deia Eduardo Galeano, en el món actual «està prohibit recordar», aquest lector, com en Gabriel, ho recorda (gairebé) tot. I aquest és el seu (el nostre) gran drama. Un drama que l’autor, amb la nostra complicitat, ha fet veure que l’enterrava a l’arca de la Casa tapiada, quan, en realitat, ens obligava a obrir de bat a bat el bagul on amagàvem pudorosament tots els nostres records, tan dolorosos com els d’en Gabriel Caballero. Perquè, continuant amb Galeano, cal «contribuir a rescatar la memòria segrestada». I això és el que ha fet en Julià de Jòdar en aquest llibre on, amb una sàvia aplicació dels principis fonamentals del teatre clàssic, en una catarsi brutal ens obliga a enfrontar-nos a tots els dimonis que fèiem veure que havíem oblidat. Però aleshores ens quedem amb un dubte essencial: si la intenció de l’autor era provocar-nos una catarsi, hem de pensar que, malgrat la repassada a què ens ha sotmès, creu encara en una última possibilitat d’alliberament? O només era l’últim parany que ens reservava? Potser hi haurem de continuar pensant.

                                                                                                                                                                                                                                   11 d’abril de 2024