El fumet de l'edició

A casa tot ho vinculem al menjar. Ja és normal que haguem fet el primer llibre comestible del país, és clar, perquè tot ho fem anar a petar a l’estómac.

Fa unes setmanes, a mig arròs –un arròs històric– algú va dir que no hi havia color, quan feies el fumet a casa, i l’altre va reblar que en l’edició, com en l’arròs, la clau és el fumet. Podria haver quedat com una sentència inflada pel vi, però ens ho vam anar creient. I què seria, doncs, el fumet de l’edició?

El fumet és el brou que integrarà tots els ingredients. És d’on l’arròs xuclarà la gràcia fins a agafar cos i sabor. I al final –aquesta és una part bonica– el fumet desapareixerà, es farà invisible, o en tot cas indistingible. Quan et serveixen un arròs no ho saps pas, si el fumet utilitzat és una porqueria de pot, o un fumet industrial més ben afinat, o una meravella d’aquelles triades al mercat espinada a espinada i feta a casa per mans expertes. A simple cop d’ull no ho saps, però a la primera queixalada ho veus tot, i el fumet no enganya.

La metàfora queda servida, doncs. Prioritat pel producte i pel procés, també pel procés. Prioritzar el procés també és patir una mica perquè l’arròs de demà no sigui idèntic al d’avui, perquè no tenies tants caps de gamba o perquè has badat un minut en el sofregit, però l’aventura de no comprar el fumet preparat, de fer-se’l a casa cada setmana, acaba tenint unes recompenses enormes.